diumenge, 29 de novembre del 2009

SHAKESPEARE AND COMPANY



Un dels milions de coses interessants que es poden fer a París és visitar la curiosa llibreria SHAKESPEARE AND COMPANY situada al carrer de la Bûcherie, immersa en ple Barri Llatí al qual contribueix inqüestionablement a conformar l’encant indescriptible que, poc a poc, ha anat creixent a la Rive Gauche del Sena.
Abans d’arribar a la seva actual ubicació, SHAKESPEARE AND COMPANY ja havia conegut diversos domicilis i, fins i tot, va romandre tancada durant l’ocupació nazi.

Aquesta llibreria tan especial ho és, entre d’altres coses, perquè s’hi ven literatura en llengua anglesa però no es limita a aquesta activitat que poca rellevància podria tenir en una ciutat com París on hi trobem de tot. SHAKESPERE AND COMPANY no solament es dedica a la venda de llibres procedents d’editorials, també ven llibres de vell i...té també servei de biblioteca amb les dues opcions: Llegir a la mateixa llibreria si hi trobem un racó o en modalitat de préstec que és el mateix que endur-se el llibre cap a casa i...SHAKESPEARE AND CO té tretze places on poder dormir. No. No són habitacions convencionals. Són llits senzills que els propietaris ofereixen a condició de que els ocupants deixin el llit fet quan han dormit i que paguin l’acolliment treballant dues hores diàries a la llibreria o a la biblioteca. Els estadants solen ser gent de parla anglòfona i hi romanen el temps que pacten amb la llibretera, la senyora Whitman o  amb qualsevol dels seus encarregats.

Com podeu veure, per la fotografia, els llibres es barallen per tenir-hi un lloc. Atapeïts i acolorits, càlids i silenciosos formen un passadís informe amb taules d’exposició i, als costats, hi neixen mínimes estances, amb llibres, sempre llibres,  tapant parets que tal vegada ni existeixen,  on hi trobem lectors reconcentrats que semblen formar part del decorat d’aquell temple dedicat al paper imprès. Cal afegir que SHAKESPEARE AND COMPANY té un pis a dalt on, altra cop, entre llibres i llibres, hi apareix algun dels llits que he esmentat.
SHAKESPEARE AND COMPANY va ser fundada per l’estatunidenca Silvia Beach (1887-1962). Filla de missioners presbiterians va recalar a París el 1906. La seva relació amb la llibretera francesa Adrienne Monnier la va animar a muntar una llibreria d’obra en llengua anglesa. Després d’haver portat un temps una petita biblioteca, va obrir SHAKESPEARE AND COMPANY.
És molt important subratllar que l’audaç Sylvia Beach va emprendre un risc que la història de la literatura li haurà d’agrair sempre: Beach va editar Ulisses de James Joyce que no trobava en cap país anglòfon qui convertís en llibre les mil pàgines en les quals l’irlandès havia escrit l’Odissea moderna. Sylvia Beach, a causa d’una empresa tan noble com desagraïda, es va trobar seriosament endeutada. James Joyce va ignorar els problemes de Sylvia i va seguir lliurat al seu penós i malaltís egocentrisme.
La llibreria SHAKESPEARE AND COMPANY va ser molt freqüentada per escriptors d’Estats Units: Hemingway, T.S. Elliot, Thornton Wilder. Els francesos André Gide, George Antheil o Leon-Paul Lafargue n’eren també  parroquians habituals. Per iniciativa d’André Gide es va fer una col•lecta que va ajudar a Sylvia Beach a reflotar la seva llibreria que entre la Gran Depressió i l’Ulisses estava gairebé en bancarrota.
Beach va viure a París fins l’any 1962. Tant a França com a Estats Units va ser merescudament valorada i honorada en especial per l’Ulisses que, ruïna apart, va suposar una empenta cabdal per la literatura posterior a Occident. Els documents de Sylvia Beach es guarden a la universitat de Princeton, als Estats Units.  La brillant llibretera, bibliotecària i editora està enterrada al cementiri d’aquella ciutat.
SHAKESPEARE AND COMPANY
37, Rue Bûcherie
75005 PARÍS
http://www.shakespeareandcompany.com/

Fotografies:Imatges i Mapes Google.



dimecres, 25 de novembre del 2009

SALOME


Diumenge passat al migdia feia fred a París. Bufava un vent obstinat que escombrava les fulles dels aurons, despentinava cruelment els vianants i semblava invitar a buscar un bon refugi. No podia trobar millor lloc que l’Opèra Bastille on a dos quarts de tres d’aquell feréstec migdia jo hi tenia una entrada per veure una òpera que segueix arrasant des de que es va estrenar allà el 1905. Parlo de Salome de Richard Strauss que, amb aquesta, ja hauré vist quatre vegades aquest any 2009: Tres per la Nina Stemme al Liceu i la de Bastille que canta la jove soprano finesa Camilla Nylund.
L’acció es desenvolupa en una de les terrasses del palau d’Herodes Antipas durant la festa de celebració del seu aniversari. Per una vegada vaig poder veure una posada en escena que en cap moment va voler ser original i, en canvi, sí va servir l’esperit i la lletra de l’obra. L’hora i quaranta minuts que l’acció dura transcorren com un seguit d'estampes bibliques del tot premeditades. Dos inquietants xiprers ens van mostrant i ocultant la lluna,  potser la protagonista real de l’obra d’Oscar Wilde,  que va servir a Strauss per compondre el que ha estat qualificat com a miracle musical. La lluna es mou lenta i misteriosa en un cel que oscil•la des del groc més intens fins al blau tràgic i cru d’aquella matinada que acabarà amb una nena besant la boca ensangonada de l’home que ella ha fet decapitar. El vestuari és igualment clàssic si exceptuem la pròpia Salome que vesteix una vistosa faldilla de ratlles lluents i mats. Segons com ella es mou, encarada pels focus grocs o blancs, és una serp menuda i àgil d'or o plata que,  amb somriure de hiena, repta, s'enfila i s’arrossega a l’entorn de la gàbia on el profeta Jokanaan, l’objecte de desig de Salome, roman empresonat. Jokanaan no sembla sentir-se gens incòmode darrere dels barrots que a l'hora que el mantenen captiu també el protegeixen de l’imparable assetjament a què el sotmet la formosa princesa de peus blancs com coloms. Canta aquesta Salome la molt notable Camilla Nylund amb una veu valenta i poderosa que expressa amb gran talent la capriciosa malignitat de la filla d’Herodies. Nylund surt airosa del seu rol de principi a final. Se li pot retreure l’absència de notes greus que, quan toquen, crea amb refinat esforç però, en canvi, ofereix una Salome total que evidencia no solament una soprano prou dotada sino també una estupenda actriu dramàtica. La seva dansa és tan discreta com sensual,  fregant una volguda obscenitat,  quan com una bestiola en zel queda de quatre potes mostrant-li al Tetrarca el seu lluent somrís de fera.
Herodes està interpretat per l’excel•lent tenor Thomas Moser que, en aquesta versió, ens és presentat com un vell verd d’aspecte rodanxó,  molt menys sàtir que altres Herodes que ja hem vist. És evident que la seva neboda i fillastre el té boig però la figura del profeta, l’ombra potent de Jokanaan té també un enorme ascendent sobre el tirà. Moser mostra amb veterania i bona veu aquest doble sí tràgic que l’embolcalla i l’omple de temor: el sexe adolescent , primari, de la petita i descarada Salome i la força distant d’aquell il•luminat que, darrere els barrots,  maleeix el vici encarnat en la família Antipas i invoca fanàtic la figura del seu cosí i salvador del món, Jesús.
Jokanaan interpretat per Vincent Le Texier resulta força pla. Té una bonica veu però les seves bellíssimes àries són una mica xates i totalment mancades de grandesa.  Xavier Mas canta un Narraboth correcte i Julia Juon fa una Herodies estupenda. Malgrat la brevetat del seu paper destaca la notable veu i la interpretació d’un personatge que no per fosc és menys important. També és de destacar Varduhi Abrahamyan fent el paper de patge d’Herodies amb una veu molt bonica, de les que es fan sentir i et fan pensar que pot arribar lluny. 
La direcció musical, magnífica, va estar a càrrec d’Alain Altinoglu. L’orquestra, i ja sabem el què Strauss exigeix a l’orquestra en la seva Salome, va ser molt aplaudida. En tot moment el sons varen cohesionar amb la força, la tendresa i la violència necessàries.
La posada en escena es deu a Lev Dodin, els decorats i el vestuari a David Borovsky,  Jean Kalman és l’artífex de la luminotècnia i Mikhaïl Stronine ha estat el coreògraf.
És clar que hi tornaria ara mateix ja que, en conjunt, es tracta d' un espectacle reexit,  coronat per llargs aplaudiments i molts “bgavoooooo!”

Fotografies: Opèra Bastille-Paris-Salomé 2009





divendres, 20 de novembre del 2009

PARÍS



CARTA DE GEORGES SAND A ALFRED DE MUSSET


Estic molt emocionada de dir-vos que
he entès molt bé que l’altra nit teníeu
constantment unes ganes boges de fer-me
ballar. Guardo el record del vostre
bes i voldria de molt bon grat que en ell
hi hagi una proba de que puc ser estimada
per vos. Estic disposada a mostrar-vos el meu
afecte del tot desinteressat i sense càlcul,
i si vos em voleu també veure
descobrir-vos sense artifici la meva ànima
nua del tot, veniu a fer-me una visita.
Xerrarem com amics, amb franquesa.
Us provaré que sóc la dona
sincera, capaç d’oferir-vos l’afecte
més profund així com el més estret en amistat,
en un mot la millor prova
que vos podríeu somniar, ja que
és lliure la vostra ànima. Penseu que la solitud
en la qual visc és molt llarga, molt dura
I tot sovint difícil. Així, somniant-hi
tinc l’ànima gruixuda. Correu de pressa, doncs, i veniu
a fer-me-la oblidar per l’amor
en el qual vull posar-me.
  
          *********************
Tot per dir-vos que demà, si tot va bé, ja farà estona que seré a París.
A bientôt!

Fotografia: A plein air de Ramon Casas
Traducció del text original g.a.p.

dimarts, 17 de novembre del 2009

SÍMPTOMES



Un dia el blog va esdevenir dietari de dolors i cabòries.
El projecte inicial de parlar d’Oscar Wilde es negava, rebel, a prendre forma.
No es tractava de copiar un fragment de poesia de l’irlandès genial.
Tampoc volia quedar-me en la camèlia que el dandi va posar de moda.
Dandi lliurat a sopars frívols i brillants on, entre d'altres coses, discutia
la bellesa dels jardins orientals que aviat es veurien publicats a la seva revista fastuosa.
Tampoc centrar la història de l'artista en la santa Salomé ni en la presó de Reading.

Mentre, em voltava també la figura de Proust,
que un dia o altra hauria d’aparèixer a casa meva
 i fer-me perdre amb ganes el temps  irretrobable.
Si a Wilde camèlies, caledjes per a Proust.
Tard o d’hora ho podré explicar tot.
Amb lletra clara i separant els temes evitant dades i feixucs adjectius.

Ara em preocupa, i ja fa dies, el mal d’esquena persistent,
les piruetes que el dolor fa fer als dits dels meus peus i
l’absència alarmant de les últimes fulles de tardor.
Un dia tens intenció de fer un treball al blog i et surt com a màxim desig realitzable
l’evocació de la camèlia, el pensament de la caledja,
les violetes que ja no fan olor
i una flonja magdalena
sucada en xocolata ardent i negre
com a preludi d’una nit reposada.

Fer-se vell, i moltes altres coses, podria ser això.

"Elusive Thoughts"
mixed media 60 x 40
DEREK MENARY

http://www.derekmenary.com/

dissabte, 7 de novembre del 2009

FERNANDO PESSOA: LA VEU AL PENSAMENT


Si desprès de morir, volguéssiu escriure la meva biografia
No hi ha res més simple.
Només teniu dues dates –la del naixement i la de la mort.
Entre una i altra els dies són meus.

Fernando Pessoa/ Alberto Caeiro

*************


Escrit en un llibre abandonat en un viatge

Vinc de la banda de Beja.
Vaig cap al mig de Lisboa.
No porto res i res no trobaré.
Tinc el cansament anticipat d’allò que no trobaré,
i la saudade que sento no és ni el passat ni en l'avenir.
Deixo escrit en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herba, i ningú no em va arrencar.

       ************************

Mai per molt que viatgi, per molt que conegui
En anar-me’n d’un lloc, en arribar a un lloc, conegut o desconegut,
No perdo, en marxar, en arribar, i en la línia mòbil que ho uneix,
La sensació d’esgarrifança, la por d’allò que és nou, la nàusea
-aquella nàusea que és el sentiment de saber que el cos té l’ànima,
Trenta dies de viatge, tres dies de viatge, tres hores de viatge-
Sempre l’opressió s’infiltra al fons del meu cor.

POEMES D’ALVARO DE CAMPOS
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
EDICIONS DEL MALL, Barcelona, 1985



Fernando Pessoa (Lisboa, 13-06-1888-30-11-1935) està considerat de forma quasi unànime el poeta més important del segle XX en llengua portuguesa. Va viure anys a Durban (Sud Àfrica) on va exercir de periodista i traductor. Coneixia perfectament, apart del portuguès matern, l’anglès i el francès. La seva vida està marcada per les morts dels sers que li eren més propers: el seu pare i la seva germana per causa de malalties i el seu millor amic per suïcidi.
Va crear diversos heterònims: Alvaro de Campos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. L’any 1914 publica la seva obra més cèlebre: El llibre del desassossec. Solament se li coneix una relació amorosa. Ella es deia Ofelia Queiroz. Varen enamorar-se i es varen separar per re-emprendre amb el temps un segon cicle breu i fracassat.
Fernando Pessoa va morir de tuberculosi als 47 anys. La seva poesia profundament existencial sembla copsar els passos més secrets de l’ànima. Es un poeta trist i directe d’extraordinària sensibilitat. D'ell no cal dir res més. Els seus versos manifesten la vida inquieta i quasi silenciosa d’un pensament que, incansable, escriu i escriu allò que és invisible, allò que és intangible i que, tanmateix, fereix el cor.

Fotografies: Lisboa-Turismo Actual
                   Fernando Pessoa - autor no indicat

dilluns, 2 de novembre del 2009

RITUAL




Aroma d’algues a la pell per conjurar l’amor. I si aquest amor ve i decideix prendre-la, caurà a terra el delicat mantell que li cobreix el cos i esdevindrà l’ estora suau on ambdós es podran estimar ignorant el temps. I desprès del combat, humits, laxos i escabellats, com dues joves aus passada la tempesta, jauran gairebé immòbils, per fer eterna la glòria del moment. Però l’amor no entra a casa i, un cop més, ella es plany pels exquisits ungüents vessats en va sobre la seva menystinguda pell. I en un embat veloç inicia mitja festa i comença a besar-se braços, llavis i mans. Les dents excaven fins a trobar, inesperat, el principi d’un nèctar saborós. Aspira amb trist anhel l’enigma de la seva pròpia olor. I continua, i persisteix i del seu cos n’ aprèn indrets insòlits. Se sent muntanya i llac. Se sent flor i oceà. En silenci reclama un destí compartit que se li nega.

S’ abraça fort. S’estreny a si mateixa. Els braços perfumats i mòrbids envolten el seu cos amb fèrria decisió i ara ella és un amant enrabiat, encès d’enyorament. Ulls closos i ungles cegues assedegades de la seva sang sola. Per fi sap que aquell amor d’ella per a ella és l’únic amb què pot comptar.

g.a.p.

Fotografia: Quadre de Balthus. Títol no trobat.