NADAL AMB FID'L

Il·lustració de Juan Ferrándiz

EL MEU BON NADAL PER A TOTS VOSALTRES,  QUE TENIU LA GENEROSITAT I LA CONSTÀNCIA DE LLEGIR-ME,  VA ACOMPANYAT D'UNA MELODIA BELLÍSSIMA QUE, JO VOLDRIA QUE US ARRIBÉS,  AMB LA MATEIXA DOLÇA INTENSITAT QUE A MI EM COLPEIX CADA COP QUE L'ESCOLTO. ES TRACTA D'UN TEMA JUEU DEL QUAL, L'EXCEL·LENT MÚSIC JORDI CERVELLÓ EN VA FER AQUESTES EXQUISIDES VARIACIONS QUE INTERPRETA MAGISTRALMENT AL VIOLÍ GONÇAL COMELLAS.

JORDI CERVELLÓ VA NÉIXER A BARCELONA L'ANY 1935. VA ESTUDIAR VIOLÍ A MILÀ, SIENA I SALZBURG, HA ESTAT CRÍTIC MUSICAL I ÉS AUTOR D'UN TRACTAT IMPORTANTÍSSIM: PRICIPIS FONAMENTALS SOBRE LA TÈCNICA DEL VIOLÍ. DES DEL 1982 AL 1996, JORDI CERVELLÓ HA EXERCIT DE PROFESSOR DE VIOLÍ AL CONSERVATORI DE BADALONA.

GONÇAL COMELLAS VA NÉIXER L'ANY 1945 A AVINYONET DE PUIGVENTÓS (ALT EMPORDÀ). A TRETZE ANYS VA GUANYAR EL SEU PRIMER CONCURS I QUAN EN TENIA DINOU VA ACABAR LA CARRERA DE VIOLÍ A BARCELONA. GONÇAL COMELLAS OBTENIA LA NOTA MÀXIMA EN CADA CURS I VA GUANYAR TAMBÉ EL PREMI EXTRAORDINARI DE FINAL DE CARRERA. HA DONAT LA VOLTA AL MÓN  TOCANT AMB LES MILLORS ORQUESTRES I L'ANY 1972, AMB MOTIU D'HAVER GUANYAT EL PREMI CARL FLESH,  VA SER REQUERIT PEL MESTRE YEHUDI MENUHIN PER TOCAR EL DOBLE CONCERT DE VIOLÍ DE BACH. LA SEVA COL·LABORACIÓ AMB MENUHIN VA SER ENORMEMENT FRUCTÍFERA. ACTUALMENT, GONÇAL COMELLAS ES DEDICA A LA DIRECCIÓ D'ORQUESTRA.

BON NADAL, DONCS I, A VEURE SI US AGRADA: 

Video: BoileauMusic's Channel

THOMAS BERNHARD: COP D'ULL

Thomas Bernhard-fotografia Kinkazzo's kannon

Va ser un nen pobre i un jove tuberculós que no només sabia escriure sinó que inventava una nova manera de fer-ho. Thomas Bernhard, sempre enfadat, compon monòlegs breus, relats, novel•les i obres teatrals, que manifesten l’aparició d’un sorprenent estil que marcarà un abans i un després en la literatura austríaca. Bernhard és, ja fa temps, el que en diríem un escriptor de culte. Un dia valdrà la pena parlar de Miguel Sáenz el seu traductor al castellà i també l’autor d’una intel•ligent i desmitificadora biografia de l’escriptor.

A mi em va colpir molt especialment El malogrado, la primera obra que vaig llegir de Bernhard i que encara avui considero una troballa. També s’han d’esmentar els cinc llibrets que formen la seva autobiografia fins els vint-i-tres anys ja que són excel•lent literatura, un llarg sostingut, acerat i finíssim, sobre una vida jove i malalta en el marc despietat del nazisme, de la guerra i del catolicisme. Gràcies a la magnífica traducció de Miguel Sáenz ens arriba una prosa eixuta en la que gairebé hi ressona la força seca i tallant  de la llengua alemanya –ambdós adjectius entesos en un sentit musical i extremament qualificatiu-, vaja, diguem-ne directament superlatiu.

Del llibre L’imitador de veus, dues petites mostres:

L’ERROR DE MOOSPRUGGER

El professor Moosprugger deia que havia anat a recollir un col•lega a l’estació de l’Oest a qui només coneixia per correspondència, però no pas personalment. Havia esperat de fet trobar-se una altra persona que la que va arribar de fet a l’estació de l’Oest. Quan vaig fer-li parar esment que sempre arriba una altra persona que la que hem estat esperant, va aixecar-se i se’n va anar només amb la finalitat de trencar i de deixar córrer tots els contactes que havia establert en la seva vida.




RETRATISTES

A Ebensee va establir-s’hi ja fa anys un fotògraf de qui, des del primer dia, va afirmar-se que s’havia passat molts anys a la presó perquè havia abusat d’un adolescent de tretze anys natural diScal. Tot just a Ebensee, on tot l’any s’hi celebren moltes bodes i, doncs, on era previsible un bon negoci i, naturalment, com a mínim, uns bons ingressos, ningú no va anar a casa d’aquest fotògraf, que va haver de plegar el seu negoci i entornar-se’n. D’aquell rumor no hi havia res de cert, havia estat propagat ja d’antuvi pel fotògraf Strössner, de Traunkirchen. Strössner ha fet saber ara que el seu col•lega s’ha suïcidat, tot i que s’ignora de quina manera.

Thomas Bernhard va néixer a Holanda, per un fet circumstancial, l’any 1931 i va morir a Viena el 1989. Enormement crític amb Àustria –s’entén amb els poders- ha estat reconegut com l’escriptor més important de la segona meitat del segle XX en aquell país.

Part de la seva obra ha estat traduïda al català per Joan Fontcuberta, Feliu Formosa, Clara Formosa i Josep Murgades autor de la versió en la nostra llengua de L’imitador de veus, publicada amb el títol Historietes inexemplars per Editorial Empúries de Barcelona l’any 1985 a la col•lecció Tros de Paper.



PREC

Saps que he sortit de l’hospital i que ja sóc a casa. Píndoles de colors m’han d’arreglar la vida...Ai si volguessis ajudar-me! Rescata’m del bassal verinós on m’has anat empenyent a garrotades i a tastos de navalla. Sovint la veig, sempre a les teves mans, o bé te l’endevino al fons de la butxaca. Lluent, esvelta i esmolada, a punt de travessar-me el dia que et faci enfadar massa.

Sec a la cuina i miro el ram de lilàs frescos que algú ha deixat al bell mig de la taula. Penso que deuen fer bonic, i també olor, però per a mi només tenen una presència luctuosa, de flors de cementiri, que despren la flaire pervertida d’un gas emmetzinat. Jo sóc el mal, el monstre que corromp la llum i l’aire. De mi neix l’atmosfera viciada que m’envolta i emmalalteix les coses. Una única guspira del senderi perdut em va alertant del pànic: Ni puc morir ni em sé matar.

La memòria ferida ja no em deixa saber si algun cop he estat com les altres o fins i tot feliç. El meu silenci ha anat a favor teu. He sentit la vergonya i el terror d’explicar els fets que, entre tu i jo, han de quedar per sempre. Ens vinculen com aquell fill afortunat que no hem tingut. Secrets de sang vessada que ens lligaran per sempre.

Vine, doncs, i mentre el mirall de l’ascensor et mostra els ulls que un dia em varen seduir, palpa suaument l’altra mirall, el que minúscul, lluent i esmolat et jau al fons de la butxaca, impacient perquè sap quin destí se li acosta. Entra i, sense quasi ni mirar-me, encerta’m directament el cor . Ofega’m els gemecs inevitables. Al cap de res seré una imatge poètica. Rius rojos en terra de ningú. La policia ja farà la resta. Ves-te’n sense deixar senyals. Procura que no et vegin. I, sobretot! No t’oblidis d’esborrar aquest missatge!.

Fotografia de flickr-galería de meltem

SALVADOR ESPRIU, FLAMA, CENTAURE

Cementiri d'Arenys de Mar (Maresme), la Sinera d'Espriu 

El 10 de Juliol del 2013 celebrarem -si tot va bé- el centenari del gran poeta Salvador Espriu. A penes sento  parlar d’ell i veus autoritzades afirmen secament que se l’està oblidant. Per sort n’hi ha d’altres, de veus, que asseguren que mai l’hem allunyat del nostre pensament on el poeta roman com un oracle en l’eternitat dels seus versos altíssims. De la mateixa manera que Salvador Espriu vibra en molts de nosaltres, ho farà també en les joves fornades de poetes que cantaran la seva excelsa música interior, la de  l'exili obligatori d’una llengua que li va estar negada i que ell, obstinat,  va voler i saber engrandir amb consciència gairebé messiànica.

Parlar de Salvador Espriu, per a mi, vol dir callar i llegir en veu no massa alta:

DESPRÉS DELS ARBRES

Quan ja no pugui perdre'm

més en la neu i vegi

llums i cel de sortida

damunt l'esglai dels boscos,

sentiré la fatiga

del caminant pel somni

de la font i la casa,

benigna olor de terra

i pa llescat a taula.

Aleshores,  ben lliure

d'espera i de temença,
m'adormiré per sempre,
escoltant cops d'aixades
molt lentes als camps amples,
remor de vespre als pàmpols.

SENYOR DE L'OMBRA

Has rigut i sóc aigua,
repós de terra, l'aire
recordat. D'un silenci
novíssim, ara neixo,
lliure a la fi del cercle
obsessiu de les coses.

No hi ha veus, ni vells rostres,
ni ja desig d'imperi
o de saber. Sols dura
la nit, nit cavalcada,
militar, i suporto
abismes, esperances
de claror, de sentir-me
només flama, centaure.

FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dies sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviants de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

Del recull MRS. DEATH (1952)

A tots tres poemes hi surt la paraula "lliure".

Salvador Espriu va morir a Barcelona l'any 1985. El 1980 la seva obra poètica va ser traduïda al castellà. El poeta va assimilar des de molt jove la cultura clàssica fet que li va permetre, gràcies al seu talent,  versificar de formes molt diverses. També va escriure interessant obra teatral en la qual jo hi destacaria, especialment, Antígona -la guerra civil com a tragèdia fratricida,  signada l'any 1939-  i Una altra Fedra, si us plau, aquesta última, que data de l'any 1971, va ser un encàrrec de l'actriu Núria Espert.  

Fotografia extreta de vidacreixent.org.

HAENDELIANA

Tenora

No sé quin atzar em va posar a davant dels ulls la màgica paraula: Haendeliana. Un adjectiu de gènere femení que em solo aplicar quan haig de definir, de mi i en mi, una tendència musical hipnòtica.

Haendeliana és també el títol d’una composició del músic català Albert Guinovart, nascut a Barcelona l’any 1962. Guinovart ha conreat des de la creació de sintonies fins els musicals d’èxit, com ara Mar i Cel i Gaudí, també s'ha apropat al ballet amb Terra baixa i a l’òpera amb el títol Atzar així com a un nombre important de peces musicals,  tan delicioses,  com aquesta Haendeliana escrita per a piano i tenora. A més, Albert Guinovart s’ha fet aplaudir als grans teatres de mig món perquè és un excel•lent pianista. El seu repertori està molt centrat en la música d’Albéniz i Granados però també és un plaer sentir-li interpretar Piazola.

La tenora és, per excel•lència, l’instrument protagonista de quasi totes les bones sardanes. És instrument de vent de so molt peculiar,  clarament inspirat en l’oboè,  i requereix de força física i gran sensibilitat. Com a primera veu de la copla sardanística, en mans i boca d’un virtuós, és capaç d’expressar tots els matisos de l’ànima. De l’eufòria festiva davalla, punyent, fins el més íntim plor.

Escoltem doncs, si així us plau, aquesta Haendeliana en la qual un càlid i elegant piano ens prepara l’entrada de la tenora amb la seva penetrant i dolça melodia. No hi he sabut trobar l’empremta del grandiós music alemany però, en canvi, m’he recordat de l’Adàgio d’Alessandro Marcello (1659-1747) corresponent a l’Oboe Concerto in C minor. S’agrairan les vostres opinions.



 

Ramón Escalé, piano

Jordi Molina, tenora

video d'acontrafibra

 

Fotografia extreta de: http://www.jordimolina.cat/

PROUST: L'AMOR D'SWANN

Les filles de Jetro-(Detall d'Històries de Moisès, 1481-82), Sandro Botticelli

Charles Swann, un dels més exquisits personatges que Marcel Proust ens descobreix en l’univers il•limitat que suposa A la recerca del temps perdut, és un senyor acostumat a moure’s enmig de la bellesa. Assessor artístic d’opulents aristòcrates així com de burgesos potentats, Charles Swann freqüenta diversos salons parisencs on sempre és ben rebut perquè la seva distingida presència és l’empremta que honora els amfitrions.

Un dia, Charles Swann, home lliure i afortunat, que comparteix vivenda només amb els membres del seu servei, s’enamora. Ho fa de forma inesperada i en el moment més impensat i ell és el primer sorprès, davant la força del poderós sentiment, que l'envaeix d’ençà que Mme de Verdurin, propietària d’un dels salons que sovinteja Swann, li presenta a Odette de Crezy:

“ (...) ella va aparèixer davant Swann, certament bella, però amb una mena de bellesa que li era indiferent, que no li inspirava cap desig, fins i tot li causava una espècie de repulsió física. (...) Tenia el perfil massa acusat per agradar-li, la pell massa fràgil, les galtes massa pronunciades, els trets massa estirats. Els seus ulls eren bells però tan grossos que queien a causa de la seva pròpia massa, fatigaven la resta del seu rostre i li donaven sempre l’aire de tenir mala cara o bé d’estar de mal humor. (...) “

Charles Swann i Odette de Crézy comencen a trobar-se. Al principi surten a passejar i a prendre alguna cosa i junts es deixen caure a casa de la família Verdurin. Però Swann s’ha d’esforçar per copsar la famosa bellesa de la seva estimada i, de vegades, vol gaudir de les seves galtes, esperant-les fresques i rosades, i apareixen, com ella habitualment les sol mostrar, grogues i lànguides, sovint picades de granets vermells. Aquesta impressió tan negativa afligeix  a Swann, un home indubtablement enamorat i alhora incapaç d'identificar-se amb el què sent.

Una nit, revisant diversos catàlegs de pintura, topa amb la imatge de Sèfora, filla de Jetro i esposa de Moisès. El pintor és Sandro di Mariano conegut amb el sobrenom de Botticelli. Odette de Crèzy s’assembla assombrosament a Sèfora i aquest és justament el miracle que necessita Swann: Botticelli hauria pres a Odette com a model. Si aquesta noia era del gust de Botticelli, Odette també ho seria i Botticelli i Swann tenien, en aquest cas, el mateix gust refinadíssim. Ja en tenia prou.

A partir d’aquella fet, Swann no veu mai més a Odette amb els seus ulls desencantats i crítics, sinó que ho fa amb els de Botticelli, el gran artista. Al saló dels Verdurin, Swann es recrea escoltant la Sonata per a piano i violí de Vinteuil. Concentrat navega en els deliciosos passatges de la bellíssima peça musical mentre Odette se li representa a travès de Botticelli. Charles Swann sap, en aquells moments de somni, que l’art justifica aquell encès amor i ja no cal que es faci més preguntes sobre l’aspecte d’ Odette si és la Sèfora que Botticelli va escollir i pertany al món dels immortalitzats.

Charles Swann, l’enamorat, ignorant maledicències, es casa amb Odette de Crèzy que, fins molt poc temps abans d’esdevenir la seva esposa, havia viscut de mantinguda, venent el seu cos a ricatxos provincians. Al costat de Swann, Odette arribarà a ser una dama refinada i quasi experta en art i, un cop mort Swann, entrarà al món dels aristòcrates gràcies a les seves noces amb el Duc de Forcheville.

Swann i de Crèzy són, per sí sols, molt més que una novel•la. Marcel Proust estirava tant com volia el temps real i els fragments de les vides d’aquests personatges, magistralment creats, mostren la densitat que pot tenir en el ser humà un moment únic que, condensat, deixa resolt, de cop i volta, el sentit d’una vida.

 

 

À la recherche du temps perdu

-Du cöté de chez Swann-

Marcel Proust

Quarto

Gallimard

Traducció del fragment: g.a.p.

_

 



MADAME BUTTERFLY: AMOR I HONOR

Biombo atribuït a Kano Domi-Japó (1593-1614)
Museu Nacional de Arte Antiga-Lisboa  

Si Madame Butterfly es va ficar a les cases més humils d’Occident i, a través de la ràdio, va cantar esperançada que un bell dia veuria arribar un vaixell, si va commoure els cors d’algunes generacions de dones que, durant gran part del segle XX, tenien cura de la casa mentre els seus homes eren a treballar i la mainada era a col•legi, és perquè Madame Butterfly és un símbol reeixit de l’ innocència maltractada. Tots sabem que ell no tornarà a buscar-la però no li ho podem dir. Som Suzuki, la seva confident alhora que donzella. Suzuki que, compungida i impotent, sent l’amarga veritat i, al mateix temps, s’imposa el silenci deixant a Butterfly nedant en el deliri.

Mentre “Un bel di vedremo” és, per excel•lència, l’ària més emblemàtica i popular d'aquesta òpera de Puccini, jo, fugint de duos, a parer meu,  massa edulcorats, acostumo a encantar-me amb el cor que, boca closa, ens parla del ritual misticisme de l’espera i, em reservo una oriental i lenta inclinació de cap pel moment en el qual Butterfly anuncia el seu suïcidi. Es en aquesta ària tràgica i grandiosa on hi trobem el més gran dels amors, el d’una Butterfly que ha deixat de ser muller abandonada i ha esdevingut el què és en essència, mare. La mare. Un Puccini inspiradíssim ens fa sentir l’orquestra cohesionada amenaçant com la fulla de l’esvelt ganivet que Butterfly prepara seguint una ancestral gestualitat. Però, ...abans del fet, i empès per Suzuki, un nen entra i abraça aquella dona que, en sacrifici, l’ha cedit a qui tan mal li ha fet, i que, irònicament, és el pare de l'estimat infant. I és ara, quan ella s’acomiada per sempre d’aquell nen que no la pot entendre perquè és massa petit, quan l’òpera assoleix l’instant més àlgid. Butterfly finalitza el seu lament de mort allunyant subtilment el seu fill i instant-lo a jugar. No ens cal veure la sang. La soprano i l’orquestra ens fan sentir la freda, llarga fulla de metall finament esmolat, estripant la carn de rosa de l’exquisida papallona.

La prestigiosa soprano Patricia Racette canta "Con onor muore...Tu?, Tu?, Tu? Piccolo Iddio... San Francisco Opera, 2007)


Madame Butterfly
Música: Giacomo Puccini
Llibret:   Luigi Illica i Giuseppe Giacosa
Video de: gslazar

Gaudiu de la bellesa de la lletra:

Con onor muore
chi non puo servar vita
con onor.

Tu? Tu? Tu?
Piccolo Iddio
Amore, amore mio.
Fior di giglio e di rosa.
Non saperlo mai...per te,
pei tuoi puri occhi
Muore Butterfly...
Perche tu posse andar
Di là dil mare
Senza che ti rimorda
Ai di maturi
Il matterno abbandono
O a me, sceso dal trono
Dell' altro Paradiso
Guarda ben, fiso, fiso,
di tua madre la facia!
Che ten' resti una traccia,
Guarda ben!
Amore, addio, addio!
Piccolo amor!
Va, gioca, gioca.

LAURA SEMPRE TORNA

Gene Tierney, bellíssima Laura

Quan Otto Preminger va ser designat per Zanuck per dirigir la pel•lícula Laura (1944), el director austrohongarès va comptar amb el compositor David Raksin per la música d’aquella inquietant història on, en aparença, una bella difunta retorna al món dels vius. Diuen que Preminger va dir a Raksin que li fes una cançó com ara una altra que ja era famosa feia temps. Es tractava de Sophisticated Lady de Duke Ellington i Iving Mills que amb lletra de Mitchell Parish havia esdevingut un standard del jazz des del seu any de naixement, 1932. Diuen també que David Raksin va compondre la melodia Laura, al cap de poc,  en un cap de setmana i que productor i director de la pel•lícula es varen mostrar encantats. Quasi setanta anys més tard Laura és un clàssic pels cinèfils i la seva banda sonora és també un clàssic pels amants de la música. La lletra d’aquesta melodia va ser escrita per l’excel•lent Johnny Mercer que des de la seva ciutat de Savannah a Georgia, havia fet cap a Nova York i havia adquirit un gran prestigi a Broadway com a lletrista de cançons.  A ell devem, precisament,  la sublim Georgia on my mind i també,  només com a exemple, Satin Doll, Moon River i The shadow of your smile entre d’altres que mai no acabaria d’enumerar. La sensibilitat de Mercer fa d’ell un autèntic poeta ja que copsava tan bé la idea del compositor que aconseguia crear una lletra tan important com la música de manera que, a la pràctica, resultaven indestriables l'una de l'altra. Quan pensem en la cançó Georgia on my mind o en la mateixa Laura, l’evoquem amb les paraules que Johnny Mercer va escollir per elles i les meravelloses melodies semblen venir dolçament empeses per aquestes mateixes paraules. 
Per jugar una mica amb una cançó i una altra, proposo Sophisticated Lady interpretada per Duke Ellington and His Orchestra amb el saxo Harry Carney i la que ha ocupat el post d’avui, Laura,  executada pel mític saxo alto Charlie Parker i, finalment, cantada per Frank Sinatra. M’agradarà saber si realment hi ha similituds.  Pel que fa a Laura, la sento com una melodia que, sinuosa, fuig entre espirals de boira i suggereix la nostàlgia d’allò que, tal vegada, volem inaccessible. Així podem enyorar sempre el que mai no hem tingut i que, persistent i misteriós, ens mira des del somni.

Sophisticated Lady - Duke Ellington and His Orchestra-Saxo
Harry Carney. Video: arciduca 31

Laura - Charlie Parker, saxo alto. Video: EnriqueRLopez

Laura - Frank Sinatra. Video: pimsquirt

Si algú vol fer un duo...

Laura is the face in the misty light
Footsteps that you hear down the hall
The laugh that floats on a summer night
That you can never quite recall
And you see Laura on a train that is passing through

Those eyes how familiar they seem
She gave you very first kiss to you
That was Laura but she's only a dream.
She gave your very first kiss to you
That was Laura
But she's only a dream.

Johnny Mercer

TESS GALLAGHER: EL CANT QUOTIDIÀ

Tess Gallagher nascuda a Port Angeles (Washington) l’any 1943 és una de les veus poètiques més càlides i riques dels últims temps. Gallagher conrea un llenguatge proper, quasi domèstic, alternat amb imatges elevades que recorden el so dels versos clàssics, aquells que mai no han de morir i que, de forma subterrània però patent, canten en les veus noves que, íntimes i serenes, venen a fer-nos companyia quan els hi demanem.

Tess Gallagher va estudiar escriptura creativa a la universitat d’ Iowa on es va graduar en Belles Arts. El seu primer llibre, Instructions to the Double, publicat l’any 1976, va guanyar diversos i prestigiosos premis. Va viure amb l’escriptor Raymond Carver amb el qual es va casar  –era el seu tercer matrimoni- i junts varen escriure el llibre Willingly pensat amb ell i per a ell. Tess Gallagher va estar al costat de Carver els deu últims anys de la vida de l’escriptor i fruit de la seva convivència, escrit des del seu dol de viuda, és el bell poemari Moon crossing bridge del 1992.

Tess Gallagher ha exercit de professora de poesia a diverses universitats del seu país.

De l’últim llibre que Eduardo Moga ha traduït al castellà amb el nom de El puente que cruza la luna, deixo aquest poema que, com tots els que són bons, s’explica per sí sol:

DESPERTAR


Tres noches yaciste en casa.
Tres noches con escalofríos en el cuerpo. ¿Quería demostrar lo muy atrás

que me había quedado?. En la espesa oscuridad del cuarto,

me metí en la cama, a tu lado, la cama
en la que nos habíamos amado y habíamos dormido, casados
y sin casar.

Te rodeaba un halo de frío
como si los mensajes del cuerpo se oyesen mejor

con la muerte. Mi propio calor adquiría la blancura plateada

de una voz entera arrojada a la nieve, para oírse;

Para oir la nitidez de su reclamo. Permanecimos muertos,

un poco, el uno junto al otro, serenos

y a flote, en el vasto y extraño manto del mundo abandonado.


Aquest llibre està editat per Bartleby.
No consta obra publicada en català de la poeta Tess Gallagher.

ISAAC BASHEVIS SINGER, EL DO DE LA NARRACIÓ

Tenement Museum, 97 Orchard Street, Nova York

Relacionem Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana  l’any 1935 fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’Hitler al poder l’any 1933.

Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la bora de Varsòvia, on el pare del futur escriptor, guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja la majoria dels seus avantpassats directes.

Quan Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.

 En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.

Quan va esclatar la primera guerra mundial, Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray,  on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir de valent nodrint la seva assedegada imaginació d’artista de les lletres. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.

Quan Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura, especialment centrada en els coneixements filosòfics,  a través de l’estudi de figures prominents com Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i Dostoievski.

Un cop Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes i també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte,  tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer que va assolir un èxit important i, a Varsòvia va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un conte sobre el fals messies. Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor del alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.

L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya amb qui va tenir un únic fill. Quan l’any 1935, Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou i, així es va acabar per sempre la seva curta relació.

 Cal esmentar que el pare del escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.

Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs estatunidenca on,  també escriptor,  col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat que,  a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic,  havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats i Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui a qui ha estat atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.

A Nova York, Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan,  al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Tornar a Polònia suposa entrar directament en un camp d’extermini. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i al cap de poc li va ser concedida la ciutadania estatunidenca. A Nova York va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side on encara hi roman un féu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla.   Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, havia vist a la vella Polònia i que, com deia ell, eren la gènesi de la seva obra: una mina d’or literària.

L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà Israel Joshua que l’havia acollit de forma paternal.

 La producció de Isaac Bashevis Singer és variada doncs per una banda conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i de l’altra escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu immens talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.

A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, creada des del ressentiment,  però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir-hi una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann i,  alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.

La crítica jueva dels estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça però,  Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica  que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que podés semblar.

Un altra llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia, austers, terriblement desencantats. Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres d’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que suposa simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar el discurs narratiu sense empobrir-lo i dotant-lo d’una sòlida i contundent essència. El ritme de la seva destil·lada prosa així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang de l’autor.

S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són interessants. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy que va ser adaptada, dirigida i interpretada per Barbra Streissand en versió cinematogràfica i forma de musical: Yentl. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.

Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la sensibilitat artística de Singer quan encara era un nen, allà a Polònia. 
No podem oblidar que Singer, tot i que comptava amb excel·lents traductors del jiddisch a l'anglès, acostumava a revisar de forma minuciosa els textos de manera que, en llengua anglesa, poder ser considerats segons originals. 

Isaac Bashevis Singer nascut Itzak o Itzuk Zinger va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheva,  la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racò del Lower East Side, seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden que visitava habitualment.

Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut. Per acabar un dels seus irònics acudits: Quan se li preguntava perquè s’havia fet vegetarià, ell contestava que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que ho havia fet per la salut dels pollastres.

Llegiu-lo si us plau.

P.S. El museu de la fotografia reflecteix perfectament el món novaiorquès d'Isaac Bashevis Singer: Minúsculs pisos edificats el 1863 on durant anys hi varen viure sastres i modistes procedents d'Europa. Val la pena visitar-lo.
www.tenement.org

Enllaços:

www.amazon uk.com

www.totselsllibres.com

www.laie.com

NO PUC FER-HI MÉS...ESTIMO AQUEST HOME MEU

Quan la jove Magnolia, eufòrica i triomfant, diu a Julie La Verne que està enamorada d'un nouvingut, Julie l’avisa del perill que suposa estimar un foraster. Ingènua, Magnolia assegura que si no li surt bé, pararà d’estimar-lo. Julie La Verne li fa saber que no és fàcil deixar d’estimar algú. Ella, per exemple, sempre estimarà Steve. I ho manifesta cantant una cançó escrita per l’eternitat: Can’t help lovin’ dat men. En aquell moment entra Queeny i, suspicaç, preguntarà com és que Julie canta aquella cançó que ella, Quenny, només ha escoltat cantar als negres...

Julie La Verne interpretada per una Ava Gardner que no sembla d’aquest món és efectivament una noia negra amb aspecte de blanca i, pressionada, acabarà confessant el que no és un crim però com a tal és tractat.

La pel•lícula Show Boat és de l’any 1951 i va ser dirigida per George Sydney amb Kathryn Grayson, Ava Gardner i Howard Keel com a principals intèrprets. En castellà se’n va dir “Magnolia” amb el subtítol de “Teatro flotante” que tant s’ajusta al nom original. “Show Boat” és un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit i els seus autors són dues figures que revolucionen el gènere, Jerome Kern i Oscar Hammerstein II. Ambdós creen, segons els experts, el musical més influent de tots els temps. Lletra i música, en un prodigi d'harmonia,  semblen sortir d’un mateix cervell privilegiat. És el primer musical que aborda un tema tan seriós com és la discriminació racial. Al mateix temps l’amor és tractat pels autors com a força suprema i motor de la vida. L’origen d’aquesta obra d’art està en la novel•la d’Edna Ferber titulada també “Show Boat” en record, entre d’altres coses, d’antigues companyies teatrals que es movien en vaixell pel cabalós i llarg riu Mississippí. La novel•la es va publicar l’any 1926 i va tenir un gran èxit. Kern i Hammerstein es varen mostrar de seguida interessats en adaptar-la i el gloriós resultat ja el coneixem.

Fish got to swim, birds got to fly

I got to love one man till I die.

Can’t help lovin’ dat man of mine.

Tell me he is lazy, tell he is slow,

Tell me I’m crazy (maybe I know)

Can’t help lovin’ dat man of mine.

Oh listen sister

I love my mister man

And I can tell you’ why
Dere ain’t no reason

Why I should love dat man

It mus’ be sumping dat the angels done plan.


I segueix...

Aquest post està dedicat, amb modèstia, a una persona sàvia i bona. Puc dir que quant a musicals en sap com el que més. Però és que... i el què sap d’òpera i de cine i de teatre i de tot? El seu “nom de guerre” és Colbran i tots els que freqüenten el magnífic blog d’en Joaquim “In fernem Land” saben de qui els parlo.

Magnolia Blossom-Teresa Bernard 2010

Video de: lostvocals3
Imatge:     http://www.bluemoonwebdesign/

RIGOLETTO RESPIRA A LONDRES

La Royal Opera House presenta Rigoletto de Verdi en la producció de Leo McVicar de l’any 2001, enregistrada en DVD per BBC OPUS ARTE i interpretada per Paolo Gavanelli com a Rigoletto, Marcelo Álvarez com a Duca de Mantua i Christine Schäfer com a Gilda sota la direcció del mestre Bernard Haitink. Han passat nou anys i la producció segueix essent un eficient enginy capaç de resistir tot el temps que li vingui a sobre. És cert que l’orgia que obre la funció és del tot prescindible i només sembla servir perquè s’escandalitzin uns i uns altres la defensin. Jo la passo per alt i veig la posada en escena de McVicar com un tot reeixit carregat de referències pictòriques que permeten contemplar tota l’òpera amb notable plaer.

Aquesta vegada el gran atractiu del Rigoletto londinenc consisteix en Dmitri Hvorostovsky fent el paper del sòrdid i maligne geperut. El gran baríton va cantar de manera entregada mostrant dues veus força diferenciades: la veu eixuta i punxant del malvat, quan està a la cort i la veu dolça de bellíssim i nostalgic color quan canta amb Gilda. Dmitri Hvorostovsky va evidenciar problemes amb el legato en diversos passatges del primer i segon acte i, en especial, en el cèlebre “Cortigiani” del qual n’he baixat un assaig on es pot apreciar el soroll inadequat de la seva respiració.  En el tercer acte, el baríton siberià havia millorat molt,  ajustant la veu,  segur que gràcies a la seva inqüestionable tècnica i oferint una línia de cant neta i, per moments, sublim.  L’actuació molt treballada i meritòria se li escapava una mica de les mans quan es movia doncs, geperut i coix i, recolzant-se en dues crosses de mida diferent, més d’un cop caminava amb una agilitat impròpia d’ home vell i estrafet. La crítica londinenca, molt frívola, ha coincidit en fer notar com el baríton més bell del món oculta la seva magnètica presència darrere l’esperpèntica disfressa del bufó.

El Duca va ser interpretat pel tenor sud coreà Wookyung Kim, un home de veu preciosa i altament melòdica que, quasi mai, va ser el seu personatge. Solament en l’ària de la seducció, fingint-se enamorat, el to era el convenient. La resta de bellíssimes àries i duos, l’inoblidable concertant, mostraven una veu entendrida de criatura feble que res té a veure amb el pèrfid amoral senyor de Mantua.

Gilda havia de ser interpretada per Patrizia Ciofi que va cancel•lar per motius de salud. La soprano italiana va ser substituïda per Ekaterina Sadovnikova, la Gilda del segon repartiment que va fer una interpretació impecable i segura del tendre i valent personatge. La veu molt dolça i sempre suficient era la de l’àngel que tan estima el seu vell pare, Rigoletto. Va ser molt merescudament ovacionada.

Molt bé el Marullo de Zhengzhong Zhou, la Giovanna d’Elizabeth Sikora i menció d’honor a Raimond Aceto, perfecte Sparafucile de jove i cavernosa veu així com a Daniella Innamorati, una Maddalena tan breu com inoblidable.

El cor dirigit per Renato Balsadona i l’orquestra per Dan Ettinger varen estar sempre a l’alçada d’aquest gran espectacle que és Rigoletto. Recordar que Verdi va encarregar el llibret, basat en Le roí s'amuse de Victor Hugo, al gran Francesco Maria Piave. Sé que no dic res de nou però em resisteixo a parlar de Rigoletto sense dir-ne els origens i no penso atribuir-lo solament a McVicar per molt bé que em caigui el gran director escocès.

I afegir que el programa de mà de la funció a la qual vaig assistir el dia 23 d’Octubre de 2010, diu: “These performances of Rigoletto are dedicated to the memory of Joan Sutherland who sang her first Gilda for the Royal opera in 1957.”

SYLVIA PLATH: EL POEMA FINAL

Two hildren sleeping-Fotografia de Melissa Hayden

Va arribar el dia 11 de Febrer de 1963 i a Sylvia seguien sense instal•lar-li el telèfon. No aconseguia parlar amb el seu psicoterapeuta. Les canonades del seu pis havien quedat glaçades. Feia un fred mortal. Els diners no li arribaven. La solitud sí que li arribava.

S’aixeca a les sis del matí i porta, a l’habitació dels seus fills, una safata amb l’esmorzar, pa i mantega i dues gerretes de llet. Es tanca a la cuina. Tapa totes les escletxes amb tovalloles. Després fica el cap al forn i obra el gas. Quan la troben encara és tèbia.

Aquest és l’últim poema que va escriure poques hores abans de morir:

CANTELL

La dona va assolir la perfecció.

El seu cos
Mort mostra el somriure de realització;

L’aparença d’una necessitat grega
Flueix pels pergamins de la seva toga;
El seus peus
Descalços semblen dir:
Fins aquí hem arribat. És la fi.
Els nens morts, cargolats, blanques serpents,

Un a cada petita

Gerra de llet, ara buida.
Ella els ha acostat
De nou cap al seu cos; així els pètals

D’una rosa tancada, quan el jardí

S’espesseix i sagnen les olors

De les dolces goles profundes de la flor de la nit.
La lluna no té perquè entristir-se,

Mirant fixament des de la seva caputxa feta d’os.

Està acostumada a aquesta mena de coses.
Els seus negres crepiten i s’arrosseguen.
Sylvia Plath
27 d’Octubre de 1932-11 de Febrer de 1963
Traducció: g.a.p.

Fonts: Ariel
             Sylvia Plath
             Traducción y notas de Ramón Buenaventura
              Edición Bilingüe
              Ediciones Hiperión S.L.
              Madrid, 1999             
Imatges: http://www.gettymages.com/

OSCAR WILDE: LA SUPERBA MALÍCIA

Interior de la botiga Liberty de Londres, una de les predilectes d'O.W.

Avui unes quantes màximes llegades per Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde, Oscar Wilde, nascut a Dublín el 1854 i mort a París el 1900. És difícil separar l’escriptor del personatge ja que potser el segon va ser més potent que el primer. Més d’un dels seus contemporanis ha deixat escrit que Wilde era, més que un bon escriptor, un gran conversador, un home de respostes ràpides i afilades, sense possible rèplica per part de l'interlocutor,  per molt hàbil que fos. 

Els fets de la vida d’Oscar Wilde, vida breu però notablement fèrtil, el varen dur de l’èxit i el prestigi social al fracàs, la presó i un oblit que, per fortuna, no va perdurar gaire. Encara es representen les seves obres teatrals i el públic les rep de molt bon grat. Encara es llegeix, o s’ha de llegir, El retrat de Dorian Gray, una novel•la esfereïdora que evidencia la capacitat de l’autor per penetrar l’ànima humana, una obra enormement vigent que tracta del culte a la bellesa per damunt de tot i a canvi de qualsevol cosa per abjecta que sigui. També hem de tenir en compte l’obra autobiogràfica escrita a presidi: De Profundis així com el dolorós poema titulat Balada de la presó de Reading.

Avui porto una petita mostra d’algunes de les seves màximes. Explicatives per si mateixes, les frases de l’escriptor irlandès, brillen amb llum pròpia i, sovint,  ens conviden a somriure. André Gide, excel•lent novel•lista francès i Premi Nobel,  el va conèixer a Marroc i, a les seves memòries titulades Si le grain ne meurt, ens fa notar com Wilde tenia una constant necessitat de ser ocurrent. Acostumat com estava a ser admirat s’obligava a l’autoimitació per no decebre mai els altres i, sobretot, per no decebre’ s. Probablement Gide deia la veritat però fem un tast de Wilde que és el que aquí interessa:

 

(4) La gente no debe confundir los medios de una civilización con sus fines. El valor de la màquina de vapor y el teléfono depende por completo del uso que se haga de ellos.

(24) La oración no debe tener respuesta jamás. Si la tiene, deja de ser oración y se convierte en correspondencia.

(29) Los ingleses tienen el milagroso poder de convertir el vino en agua.

(32) ¿Le gustaría conocer el gran drama de mi vida? He puesto todo mi genio en vivir y sólo el talento en mis obras.

(34) Una de esas típicas caras inglesas que una vez vistas no se recuerdan jamás.

(36) No tiene ni un solo vicio que le redima.

(44) La auténtica vida de alguien es muy a menudo la vida que uno no lleva.

(95) Existen pocas cosas más fàciles que vivir mal y morir bien.

(96) Preferiría perder a mi mejor amigo antes que a mi peor enemigo. Ya sabe usted que para tener amigos sólo se necesita ser bondadoso; pero cuando a un hombre no le queda un enemigo es que debe de haber en él algo mezquino.

(173) Prefiero la música de Wagner a la de cualquier otro músico. Es tan estentórea que nos permite hablar constantemente sin que la gente oiga lo que decimos. Es una gran ventaja.

Per plaer meu i, presumeixo, que pel de tots els que hàgiu llegit aquestes iròniques i agudes conviccions, seguiria copiant del llibre que tinc al costat. Sé que Oscar Wilde, si tot va bé, tornarà a aquest blog que és casa vostra.

Fonts: Oscar Wilde
             PARADOJA Y GENIO
             Selección, Traducción y Notas de Olivia de Miguel
             Introducción de Luis Antonio de Villena
             Edhasa
             Barcelona, 1993    
Origen de la fotografia: http://www.flickriver.com/

DITES I REFRANYS

Riudellots de la Selva al capvespre-Fotografia g.a.p.

Víctor Pàmies, del blog Raons que rimen: http://vpamies.blogspot.com/,  ha tingut l’encert de publicar el TOP 100 dels refranys catalans prèvia votació dels seus lectors. Aquesta llista de refranys, més vells que l’anar a peu, m’han portat a donar-ne a conèixer uns quants, que, juntament amb dites, vaig heretar de la meva recordada mare. Ella, de dita o de refrany, en tenia gairebé un per cada fet i els deia amb un envejable sentit de l’oportunitat. Avui els rememoro, no tots, és clar, amb un aclariment afegit per si la seva aplicació no quedés prou clara. La meva mare deia que refranys i dites li venien de la seva mare. Atès que la va tenir de força gran, la majoria són, doncs, de la segona meitat del segle XIX.

Som-hi!

Dites:

El mes de mai: Es diu quan un fet, normalment esperat, no s’acaba de produir.
Ex.: - Quan ens pagaran els deutes? Quan, dius? El mes de mai.

Passa maco que t’he vist.
S’aplica a coses mal fetes o fetes molt de pressa. Probablement tingui algun altra significat que desconec.
Ex.: La Maria va venir a netejar i al cap de cinc minuts ja havia acabat. Va fer ben bé passa maco que t’he vist.

Al darrer full et trobo i encara t’esborro.
Quan algú, amb interès, se’ns ha mostrat molt atent durant un temps.
Ex.: Quan ens necessitava semblava encantador però ara es d’aquells que al darrer full et trobo i encara t’esborro.

Ni el rei li es bon mosso
S’aplica a persones superbes i orgulloses. No hi calen exemples. N’hi ha tants!

Viurà més que el gram.
Es diu de la gent que fa anys sense incidències. El gram és una herba dolenta que fa malbé els sembrats i és molt resistent a la mort. Quan s’aplica la dita no significa que la persona a la qual ens referim sigui dolenta sinó molt saludable.

Menja’t una cama. És la resposta per: Tinc gana.
Jo en tinc vuit i encara no bec. És la resposta per: Tinc set
Abriga’t amb la capa de Sant Josep: És la resposta per Tinc fred.

Refranys:

Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.
Se sol dir a les criatures quan cauen jugant i es fan mal als genolls.

Qui no adoba la degotera ha d’adobar la casa entera.
Aquest s’explica sol.
Macos a la faixa, lletjos a la plaça.
La formosor de la infantesa no dura eternament. És més, segons el refrany, pot predir la futura lletjor.
El greixet fa blanquet.
Adient per persones grasses que, malgrat mostrar un cos poc afavorit, mantenen fresca la carn de la cara.

El petit feix pel camí creix.
Hi ha coses que, d’entrada, sembla que pesin poc però quan fa una estona que les portem a sobre, el pes s'altera a l’alça.

Qui de la botiga va i ve, dues cases manté.
No es pot anar a comprar massa sovint. Aquest també és explícit.

Home de molts oficis, pobra segur.
S’aplica molt als “manetes”. No sembla tenir una lògica directa però encara es diu.

Qui setmanes va comptant, tretze mesos troba a l’any.
Aquest és una qüestió de càlcul i surt, eh?

Cada rentada és una esquinçada.
Sí, la roba no vol més aigua ni sabó dels que són necessaris. I, sobretot, no vol un vent com el que fa avui, per exemple.

Desitjo que aquesta mostra de "saviesa popular" ens sigui útil a tots. La intenció dels refranys i les dites acostuma a ser bona ja que tots ells contenen alertes, consells i avisos, discutibles però també dignes de ser considerats.

Comenteu aquets, si voleu, i afegiu-n'hi de vostres, si us ve de gust.

RICARDO PIGLIA: BLANCO NOCTURNO



Nit al camp



“Tony Durán era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona. Fue un  "ménage a trois"  que escandalizó al pueblo y ocupó la atención general durante meses. Siempre aparecia con una de ellas, en el restaurante del Hotel Plaza pero nadie podía saber cuál era la que estaba con él porque las gemelas eran tan iguales que tenían idéntica hasta la letra. Tony casi nunca se hacía ver con las dos al mismo tiempo, eso lo reservaba para la intimidad, y lo que más impresionaba a todo el mundo era pensar que las mellizas dormían juntas. No tanto que compartieran al hombre sino que se compartieran a sí mismas.” (...)

Blanco nocturno
Ricardo Piglia

Així comença el primer capítol d’aquesta novel•la que el seu autor, Ricardo Piglia, ha presentat al públic fa menys d’un mes. He pogut comprovar, llegint la premsa, que l’obra pertany al gènere policíac o, també, a la coneguda sèrie negra. Està clar que deu ser necessari pels cronistes situar la novel•la en un determinat context. En aquest cas concret és del tot prescindible voler classificar aquesta narració que és, per sobre de qualsevol altra cosa, una lliçó d’escriptura brillant o, per què no?, de escriptures brillants, atès que Ricardo Piglia és propietari de tants registres narratius com personatges mostra el llibre. Ricardo Piglia mostra uns coneixements lingüístics difícils d’igualar. L’intel•lectual deixa la via lliure al gran oïdor i al narrador de galopant alè. En la seva obra hi parlen, en igualtat de condicions, el professor i el gaucho

Que Blanco Nocturno obri les seves portes misterioses amb l’assassinat d’un atractiu mestís, portador d’un bon grapat de dòlars dels Estats Units, és només una excusa perquè el professor Piglia ens embriagui amb una galeria de caràcters que, si els llibre ens ha plagut, com ara en el meu cas, no voldríem que mai ens deixessin, ja que són ells, els personatges, els que seguint un fat, aniran fent-se fonedissos. Figures que desfilen sobre el paper, vívides i reals com, ho és també , aquest poblet de la província de Buenos Aires on els fets succeeixen i que és, solament, l’anònim apèndix d’un altra indret vagament conegut.

Si Ada i Sofia, les bessones més boniques de la pampa argentina, resulten enormement interessants, no són menys notòries les personalitats de la família, d’origen italià, a la qual pertanyen.

Un punt i apart molt important mereix el genial comissari Croce que, de vegades, està sobre la pista certa basant-se solament en divertides intuïcions irracionals. I què no dir del personatge potser més reeixit de tota l’obra, Luca Belladona, il•luminat quasí diví,  fidel a una única causa, víctima autèntica de la seva descomunal obstinació. Luca Belladona, explica Ricardo Piglia en una entrevista, està inspirat en la figura d’un seu cosí al qual ha volgut retre un homenatge i ho ha aconseguit assolint els cims més alts de la novel•la, pletòrics d’ èpica i poètica. Si Blanco nocturno s’aguanta, amb plenitud, damunt de les figures de dos curiosos alienats, el comissari Croce i Luca Belladona, l’inventor, no podem oblidar, de cap manera, la veu de l’equilibri realista,  tocat de candidesa,  encarnat en la figura d’Emilio Renzi, el periodista i escriptor que, des de Buenos Aires, es trasllada al poble, per a documentar el crim on el mulat,  -ningú sap per quin motiu exacte-, s’hi ha deixat la vida. Renzi, cognom de la mare de Piglia, és, més o menys reconegut, un alter ego d’aquest gran escriptor, per desgràcia, tan poc prolífic.

Ricardo Piglia va néixer a Adrogué, al costat de Buenos Aires, l’any 1941. Ha estat crític literari, director de col•leccions de serie negra, guionista de cinema, professor a la universitat de la capital argentina, professor convidat a Princeton. A ell es deu una novel•la tan obscura i valenta com és Plata Quemada (1997). També és autor de diversos assajos sobre literatura,  ja que és un profund coneixedor de la del seu país,  de la qual n’ha reivindicat noms tan interessants com Roberto Arl o Manuel Puig.

Avui he escrit molt més del que acostumo però no me n’he pogut estar. No he trobat en mi la necessària capacitat de síntesi que, tan bona hauria estat, pels que, generosament, soleu llegir-me. I no dubteu que, amb certa recança, ara que ja se m’acaba el full, penso més en el què he deixat de dir, sobre el professor Piglia, que en el què heu pogut llegir.

fotografia del blog:   http://gauchoguacho.blogspot.com/

SCHUBERT-VON STOLBERG: PER CANTAR SOBRE L'AIGUA

Llac prop de Kenora (Canadà)

El gran músic Franz Schubert va deixar escrits, entre moltes altres composicions importants, sis-cents lieder o cançons per a veu solista. No els he sentit, ni de bon tros, tots però en conec uns quants i, puc dir, que els escolto amb la dedicació i respecte que mereixen perquè, amb les seves cançons, Franz Schubert és capaç de despertar en nosaltres sentiments tant diversos com pregons. De gairebé tothom és coneguda la seva solemne i elevada Ave Maria i també la mística Serenade és un dels clàssics que ha arribat a molta gent.

Avui he escollit un dels lieder de Schubert amb més poder hipnòtic, tant, que sempre em costa deixar d'escoltar-lo. I quan m'hi torno a recrear, encara em pot sorprendre amb nous matisos.   Com l’aigua és la seva melodia que, fugissera, es vincla damunt de si mateixa en una deliciosa espiral de sons indefugiblement lligats. La lletra correspon a un poema de Leopold von Stolberg (1750-1819), un poema de bucòlica bellesa titulat en l’original alemany Auf dem Wasser zu Singen que podem traduir com Per cantar sobre l’aigua i en el que se’ns parla d’onades que llueixen com miralls, de boscos calms i de dolços rierols que murmuren dins la llum enrogida del capvespre. El poeta canta la seva fusió espiritual amb els elements del paisatge tan bellament glosat dins del qual ell voldria desaparèixer.

Atès que l’aigua és pràcticament l’ànima del poema de von Stolberg, Schubert donà a aquest lied forma de barcarola. El geni schubertià fa que lletra i música quedin unides d’impecable manera donant un tot d’esplèndida harmonia.

Segur que alguns ja heu escoltat, i més d’una vegada, aquesta melodia increïble. D’altres potser voldreu fer-ne la descoberta avui.

El gran contratenor estatunidenc David Daniels us la interpreta de manera exquisida. Per aquells que no sigueu amants de la veu de contratenor, he portat Evgeni Kissin tocant al piano la transcripció que, per aquest instrument, va fer un altra gan músic i, diuen, pianista extraordinari: Franz Liszt.

Gaudiu-la tots!

Fotografia: http://www.planetware.com/
Video de David Daniels: operazaile
Video d'Evgeni Kissin:   Kender
Altres fonts: http://www.classicalarchives.com/
                      http://www.harpers.org/

WALTER BENJAMIN: IMATGES PER LA MEMÒRIA

L'Estació de Portbou

Portbou té una platja acollidora i recollida i, té també, l’aspecte d’un poble que sembla conjugar lliurement cartells comercials en francès amb barretines i nines vestides d'andaluses amb barrets mexicans. Portbou té, a més a més,  una estació de luxosa factura i densa biografia. Els seus espais tan europeus guarden el ressò de crits i plors i la memòria oculta de secretes mirades que, en temps no encara gens llunyans,  podien privar de llibertat o desitjar-la intensament segons de qui vinguessin.

A Portbou i fugint dels temibles nazis hi va anar a raure Walter Benjamin avui fa setanta anys. Es tractava d’un dels pensadors més brillants de la primera meitat de segle XX. Nascut a Berlín l’any 1892, Benjamin havia escrit lúcidament sobre quasi tot en lletra majúscula: Goethe, el Drama Barroc Alemany, l’Obra d’Art, el concepte d’Aura, la Fotografia, la Literatura, l’Arquitectura, el Llenguatge, la Mística, la Filosofia de la Història. Aquest il•lustre pensador d’origen jueu va creuar la ratlla tràgica creient que des de Portbou li seria fàcil arribar a Barcelona i des de Barcelona marxar als Estats Units. En aquest pensament, el filòsof es va equivocar o va estar mal assessorat,  ja que no s'imaginava que a Portbou seria detingut per les autoritats franquistes obertament simpatitzants dels nazis. Diuen que,  a causa de la seva salut fràgil,  li va ser permès passar una nit en un hotel del poble. L'Hostal de France. L’endemà seria lliurat a les autoritats de la França ocupada pels nazis.

L'antic Hostal de France

Walter Benjamin, espantat davant del que li esperava –de ben segur, un camp d’extermini- va escollir la mort per compte propi i es va autoadministrar una sobredosi de morfina. Aquest és a grans trets el record d’un suïcidi tan valent com lamentable. Mentre, molts botxins tenien assegurada una existència ben tranquil·la. Sempre passa igual.

El mar des de l'interior del Memorial Walter Benjamin

El gran escultor israelià Dani Caravan (Tel Aviv, 1930) va excavar en una roca, sobre el mar de Portbou, una escala amagada d’immaculada geometria. Des de dins, el visitant veu, en perspectiva, un quadrat buit que, a manera de marc, recull la visió d’una onada i el seu perpetu moviment. Mansa o enfadada, va i ve amb constància inifinita.  Se’n va per tornar sempre sense saber que ella ha estat l'escollida per servar la memòria d’un home que ja és a la Història.

Interior del Memorial W. B.



Exterior del memorial W.B.



WALTER BENJAMIN

 Berlín 1892-Portbou 1940

 

 

 

Fotografies g.a.p.

Enllaços: wwwwalterbenjaminportbou.cat