dijous, 25 de març del 2010

JURA'M

JURA’M
Pensant en Mercè Rodoreda

Cosia a preu fet, i es passava la vida en una habitació petita d’aspecte ennuvolat. Treballant a màquina i a mà, sempre rodejada del que ella en deia despectivament, els animals, s’anava esmunyint el seu temps de dona sola en un inútil degoteig.. Ningú no es podia imaginar que cosir pells preuades fos tan absolutament fastigós. Cada setmana li duien del taller les peces perfectament tallades amb el seus folres de setins i rasos. Textures fugisseres de l’agulla s’escapolien de les seves mans expertes i lliscaven com un líquid pesat. Aixó és com voler cosir l’oli, pensava tot sovint. Ah! I quin martiri quan treballava amb l’animal a sobre, i milers de pels se’n desprenien cobrint•li la bata, el terra, els estris de l’ofici, l’aire. Tot. El pitjor, però, venia quan li tocava tallar trossos sobrers que com una sinistre munió de cucs peluts, reposaven a terra semblant a una plaga adormida arran dels mobles, a sota la cadira, al voltant de la màquina de cosir, brillants i gruixuts, a punt d’atacar en qualsevol moment.
Només una vegada havia gosat emprovar-se un d’aquells abrics de luxe. Havia estat al principi de cosir-los a casa, ja que abans, al taller, mai no s’hauria atrevit per por de ser la riota de les companyes o de rebre algun crit de l’amo Era una bella peça de visó que espetegava en una gradació de tons de foc que anava del castany mes torrat al ros del blat madur. No havia pogut vèncer les ganes de posar-se-la i veure’s al mirall. Incapaç d’enganyar-se, havia dedicat una rialla amarga com una ganyota al seu capet d’ocell emergint d’aquell coll majestàtic i al parell de boixets que tenia per cames, que sortien del baix de l’abric com els minsos, vells petges d’un moble abandonat.

Havia lluitat en va per contra aquell record agre S’havia castigat pensant que mai no s’hauria d’haver posat una peça que tocava estrenar a una dama de llinatge, però el reflex del mirall persistia en la seva ment amb el dolor d’una nafra mal curada i el regust del fracàs. ¿I si ara que portava els cabells ben tallats i sabia pintar-se, s’arreglava i es posava l’abric destinat a la senyora Cendrós i que no li recolliria fins a l’endemà? Tenien la mateixa talla , i el model exclusiu que ella havia cosit amb desig disfressat de fàstic i menyspreu, semblava esperar-la tan càlid i planer com si fos seu.. Li estaria molt bé sobre el vestit que havia portat pel casament d’un nebot, amb les sabates negres i lluents i el moneder de festa. Les sis de la tarda. Es va canviar de pressa. Va escampar amb un pinzell, coloret a les galtes i es va resseguir els llavis d’un rosat de gerani discret. No guardaven memòria d’amor els seus llavis eixuts i se’n dolia. I es va posar l’abric de la vella i odiosa Cendrós, que creia tapar amb pells i pedreria, el seu perfil de garsa, i les seves cuixetes de pollastre famèlic. Ella també hauria pogut fer goig ,casada amb un ricatxo! Però a ella, la vida li havia donat agulla i fil i encara gràcies. Amb la complicitat de la penombra, es va veure al mirall del rebedor Va somriure a la dama elegant que li feia l’ullet empenyent-la a sortir. S’esfumava la patètica imatge del passat.

 Aniria a Pedralbes en taxi Passejaria una estoneta i potser soparia en algun restaurant escaient. I després es faria portar a casa en taxi, la vella ventafocs.
En aquell instant va sonar el telèfon. Era la veu nasal i el to engolat de la Laura Cendrós..La seva falsa senzillesa. Tenia ja l’abric a punt? Perfecte. Un quart i el passava a buscar. L’estrenaria al vespre. Gràcies. Va penjar avergonyida mentre el visó li lliscava endarrere, per l’esquena, pels braços i queia a terra desmaiat. A rabioses puntades de peu el va empènyer fins al cosidor. Desprès el va collir, el va abraçar i besar com una posseïda. El va penjar i mentre raspallava aquell immens i voladís ventall de plomes d’or, va sentir el timbre de la porta. Animal, tens la mestressa aquí! Jura’m que no li’n diràs res de la nostra aventura.


G.A.P.

Fotografia: Old Maid, obra de Liz Craft en bronze
                    www.virginia.edu/.../artists/craft_I/index,html

13 comentaris:

BuenasMigas. ha dit...

El que admiro de la Mercè Rodoreda, igual que admiro de tu, Glòria, és la manera tan bonica que teniu totes dues a descriure les 'sensacions'. El teu relat és preciós.

Un petó.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies Anna. No puc demanar més.
Un petó molt fort!

Titus ha dit...

Una història tan ben escrita però tan trista... Jo em tinc prohibit llegir Mercè Rodoreda perquè ja hi ha prou raons per estar trist a la vida real com per damunt afegir les tristors de la ficció.

GLÒRIA ha dit...

Titus,
Gràcies. Jo tinc tendència a llegir i a escriure històries tristes i poca gent trobaries amb més sentit del humor que jo. Penso que les que en dius "tristors de la ficció" són, en realitat, tristors de la vida real passades al paper. Que pobra seria la literatura sense la tristesa! Ah! I l'òpera, la música en general...tot. Rumia per un moment i constataràs que del sufriment han nascut autèntiques obres d'art.

Titus ha dit...

Ja, però les tristors de l'òpera són gairebé sempre tristors de cartró pedra, en canvi les de la literatura poden ser tan reals... Sobre el mite de l'artista trist que transforma el seu patiment en art, doncs que vols que et diga... Rimbaud va ser un gran poeta quan era un jove despreocupat, quan la tristesa va entrar per la porta la poesia va sortir per la finestra.

GLÒRIA ha dit...

Rimbaud és un cas ben especial. Quin poeta ha deixat l'obra que ha deixat ell i a 19 anys ja ha plegat de fer poesia?
Penso que en tot el món del art i trobariem tristos de debó com Chopin o Mahler i d'altres que han estat tristos per encàrrec, és a dir han compost un Requiem i no els ha afectat gens.Han sabut quina mena de música requeria cada passatge i punt. Per tant el mite de l'artista trist que tu qüestiones, també el qüestiono jo i, de vegades, em pregunto si la tristesa no deu ser paralizant per la creació.
D'acord també en que la tristesa de l'òpera és de cartó-pedra. Al final estarem d'acord amb quasi tot però el debat ha estat interessant.
Bon cap de setmana, imperator clemens.

pfp ha dit...

SENSACIONAL Gloria¡¡¡

besos

GLÒRIA ha dit...

Querida Pilar:
Sensacional que hayas querido leerme.
Hasta siempre en la red infinita.

Allau ha dit...

Molt bo, Glòria, i una mica cruel, com pertoca a la teva inspiradora Rodoreda.

GLÒRIA ha dit...

Sí, Allau. Pensant en la Rodoreda la crueltat és imprescindible.
Gràcies!

BuenasMigas. ha dit...

"Animal, tens la mestressa aquí! Jura'm que no li'n diràs res de la nostra aventura "

Aquesta última frase de la teva costurera, Glòria, denota molta força, encara que al final tot va quedar en un intent de fugir de la realitat.

Les dones protagonistes de les novel·les de la Mercè Rodoreda semblen fràgils però al mateix temps tenen una gran força interior.

Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

És cert Anna. Són dones que, la majoria, treballen en les feines de la llar però estar tancades a casa no els resta caràcter.
Una abraçada!

Alberto Granados ha dit...

Llevo dos semanas con este "peaso" relato pendiente... Eso que me he perdido.
Ya que lees los relatos que escribo, conocerás ese tono nostálgico, de vidas machacadas, de personajes que rozan la infelicidad crónica, que tanto me gusta y tnto aparece en lo que escribo. Es el mismo tono de tu relato. ¡Genial!
Y yo, debe de ser por el viaje, lo he ido posponiendo...

Alberto