divendres, 28 de maig del 2010

ERICH WOLFGANG KORNGOLD: PIERROT TANZLIED

Els ulls de Memling-Phil Douglis (2005)
LA CIUTAT MORTA
TANZLIED DE PIERROT

El meu anhel, el meu somni,
Els fruïts del passat,
Els dies d’amor i joventut
No tenien fi.
Ballàvem pel Rin,
Sota el daurat lluent de la lluna.
Dos ulls blaus
Em miraven profundament,
I, suplicant, semblaven dir:
Oh quedi’s, oh no se’n vagi,
Quedi’s aquí, a la seva pàtria!
Serà la meva felicitat un anhel, un somni,
Records del passat?
La màgia de terres distants
Encén el meu cor.
La màgia de terres distants
M’atrau, jo vaig interpretar Pierrot.
I després la meva deessa meravellosa
Em va ensenyar a estimar-lo amb llàgrimes i petons.


Òpera de Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Llibret de Paul Schott basat en la novel•la de Georges Rodenbach “Bruges-la-morte”


L’últim cap de setmana, des del sofà, vaig tornar a gaudir d’aquesta òpera esplèndida, d’orquestració complexa combinada amb un cant altament exigent. Si bé La ciutat morta és, pràcticament, una òpera de tenor i soprano també és veritat que és gairebé impossible no valorar,  per quedar embadalit,  la Cançó de Pierrot que avui, en dues versions, il•lustra aquest post.
He triat un baríton històric: Karl Hammes (1896-1939) . Després de escoltar versions diverses, alguna molt notable, he conclòs sense dubte que Herr Hammer amb la seva dolçor, impostada de forma natural pel beneït color de la nostàlgia, no es limitava a cantar bé o molt bé. Ell, del Tanzlied de Pierrot en canta “La Versió”.



Per acompanyar amb refinada dignitat,  i una excel•lent línia de cant, al gran baríton Hammes, porto el jove Wiard Withold. Aquella dita que assegura quan odioses són les comparacions hauria d’afegir que, a més d’odioses, sovint resulten improcedents.
Fruïu amb joia i digueu-me la vostra!


Video de Karl Hammes: Brendangcarroll-youtube
Video de Wiard Withold: OwenWingrave-  "
Origen de l'obra de Phil Douglis: http://www.pbase.com/

divendres, 21 de maig del 2010

FEDERICO GARCÍA LORCA: MÀRTIR D'AMOR

Fotografia de Federico García Lorca muntada sobre dibuix del poeta
(SONETO DE LA DULCE QUEJA)


Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.

Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.


Si tu eres el tesoro oculto mío
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,

No me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García Lorca
(1ª publicació 1941)

EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA

Amor de mis entrañas, viva muerte,
en vano espero tu palabra escrita
y pienso, con la flor que se marchita,
que si vivo sin mí quiero perderte.


El aire es inmortal. La piedra inerte
ni conoce la sombra ni la evita.
corazón interior no necesita
la miel helada que la luna vierte.

Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas.


Llena, pues, de palabras mi locura
o déjame vivir en mi serena
noche del alma para siempre oscura.

Federico García Lorca
1ª publicació 1941



Dos bellíssims sonets que pertanyen al recull Sonetos del amor oscuro del gran poeta granadí Federico García Lorca. Tal i com faig constar, els sonets varen ser publicats l’any 1941 i la seva difusió va ser la mínima. Es tracta de sonets escrits entre 1935 i 1936 i l’autor no sabia encara quin nom posaria al recull complet. Segons Aleixandre i Cernuda el títol havia de ser el que porta: Sonetos del amor oscuro i segons Rosales, Jardín de los sonetos. Fins a principis dels anys 70 del segle passat no varen tornar a ser publicats, aquest cop integrats en l’obra completa del gran escriptor. De forma independent i en un volum molt manejable surten l’any 1995 en una estupenda edició de Javier Ruiz-Portella i un epíleg de Jorge Guillén. Ja que en el segon sonet, el poeta esmenta la nit fosca de l’anima és inevitable pensar en l’obra de Juan de la Cruz. Aquesta “foscor” pot ser igualment una al•lusió a l’homosexualitat: El poeta estima sense deixar-nos saber el sexe del ser estimat.
Quant a aquests sonets va dir Vicente Aleixandre: “Prodigio de pasión, de entusiasmo, de felicidad, de tormento, puro y ardiente monumento al amor, en que la primera materia ya es la carne, el corazón, el alma del poeta en trance de destrucción.”
Federico García Lorca va ser afusellat pels feixistes l’any 1936. El seu cadàver no ha estat mai trobat.

Fonts: Sonetos del amor oscuro
             Poemas de amor y erotismo
             Inéditos de madurez
             Federico García Lorca
Edición de Javier Ruiz-Portella
Epílogo de Jorge Guillén
Ilustraciones de Josep Mª Subirachs
Ediciones Áltera, 1995

diumenge, 16 de maig del 2010

ALBERT COHEN: EVOCACIÓ

Le vieillard et le temps, Oli sobre tela, Nazario Cocca 2009
Divuit de Gener

(...) Fa una cinquantena d’anys vaig escriure la meva primera novel•la per una meravellosa amiga. El vaig escriure perquè ella m’admirava cegament, malgrat ser molt intel•ligent, m’admirava de forma irracional, de la manera en la qual elles admiren quan estimen. Aquest fet em molestava una mica i vaig decidir escriure per ella a fi i efecte de que hi hagués alguna raó vàlida per aquesta admiració immerescuda.

Cada dia li dictava pàgines i això era la nostra felicitat de cada tarda. Era un regal a l’estimada. Alguns regalen flors. Jo, li vaig regalar un llibre. (...) És morta l’estimadíssima, aquella que quan visqué, va ser la mare del meu primer llibre.

La torno a veure,  bella i seriosa,  aguantant l’estimat manuscrit entre els seus braços, aguantant-lo divinament contra el seu pit, portant-lo com una mare porta el seu fillet. El nostre fill, el varem fer junts, tal com nosaltres el volíem, sempre jove i menys mortal que un nen de carn efímera.

(...) Ara m’aturo. Els vells, joves d’un altre temps, es cansen tan de pressa que fa llàstima. Demà retornaré a la cambra de la meva infantesa.

Albert Cohen
Carnets 1978
Éditions Gallimard 1979 (Folio)


M’he permès fer una traducció lliure d’un breu fragment escrit en el meravellós francès d’Albert Cohen quan el gran escriptor tenia vuitanta tres anys i, savi com era, contemplava el passat amb nostàlgia exquisida i sentia el present com l’epíleg d’una densa vida que li anava fugint i el conduïa a escriure, en la fugacitat dels dies, reflexions, precs i records de minúscula mida, de contingut intens, místic i apassionat, d’una bellesa literària inherent a l’essència del autor.
Albert Cohen va néixer a Corfú l’any 1895, De petit, la seva família es va establir a Marsella on Cohen va cursar els estudis secundaris. Va fer estudis superiors a Ginebra, ciutat en la que va romandre com a agregat de la divisió diplomàtica del Bureau internacional de treball.
Albert Cohen va passar la segona guerra mundial a Londres on va exercir de conseller jurídic del Comité intergovernamental pels refugiats. La seva labor va ser arriscada i notable atès que Albert Cohen, ciutadà suïs, hauria pogut quedar-se a Ginebra on la seva condició de jueu militant no li hauria suposat mai cap amenaça. Per contra va triar sortir de la comoditat del seu país d’adopció i exposar la seva vida a les persecucions i atacs feixistes. Aquest fet li va suposar un enorme prestigi, personal i professional, acabada la guerra. Albert Cohen va tornar a Ginebra per exercir de director d’una de les institucions especialitzades de les Nacions Unides.
La seva complexa i bellíssima novel•la Bella del Senyor va obtenir el Gran Prix de novel•la de l’Acadèmia francesa i, al mateix temps, també va ser un important èxit comercial. La prosa de Cohen en aquesta novel•la, tan llarga com valuosa, ha estat comparada per estudiosos, crítics i lletraferits en general, a la prosa dels més grans autors des de Rabelais a Shakespeare sense oblidar a Proust. Bella del Senyor és una novel•la crucial per les lletres franceses i, òbviament, una obra de força universal on hi conflueixen diversos i admirables estils d’escriptura i un contingut profund on l’autor analitza cruament, salvatgement l’esplendor i caiguda d’un amor.
Altres obres signades per Cohen com Solal(1930) on ja mostra la increïble força de la seva escriptura o El libro de mi madre (1954) de tendresa indescriptible, on canta la bondat de la seva mare amb la riquesa i la cadència dels psalms més bells, són de lectura obligatòria pels que, quan descobreixen Cohen, els costa de creure en un verb tan generosament fèrtil.
Albert Cohen va morir a Ginebra el 17 d'octubre de 1981.
 

diumenge, 9 de maig del 2010

CAMBALACHE SIGLO XX

Cambalache-Ceesepe, 2005
CAMBALACHE: La Real Academia de la Lengua Española ens diu, entre altres coses, que a l'Argentina la paraula "cambalache" és sinònima de la paraula "prendería" que és: Tienda en que se compran y venden prendas, alhajas o muebles usados.




Increible aquest tango que podem escoltar en la clàssica versió del gran Carlos Gardel. El mestre Discépolo va cultivar entre d'altres disciplines artístiques, com la música o la pintura, la creació d'incomparables lletres per tangos i milongues. La riquesa lingüística que es troba en las paraules d'aquest tango dòna la mesura i la talla de qui el va escriure. Discépolo va barrejar elements de l'idioma absolutament clàssics amb expressions dels argots "porteño" i "lunfardo".
Per indicar la confusió en que es vivia durant aquells anys 30 del segle passat, Discépolo anomena personatges: Stavisky era un estafador que es va suïcidar a la presó de Baiona l'any 1934. Bosco va ser el fundador de les Escoles Salesianes, Chicho era el nom de guerra del cappo de la mafia argentina i Primo Carnera era un boxador, campió mundial de pes complets durant els anys 1933 i 1934. L'expressió "La Mignon" fa referència a la "querida" o mantinguda i, probablement, sigui un nom pres de l'òpera d' Ambroise Thomas que porta el mateix nom sense l'article: Mignon.
El carácter revulsiu d'aquest tango el va fer perillós fins al punt que la dictadura militar que va patir l'Argentina a partir de 1976 va recomanar la seva "no difusió".
Escoltar-lo i llegir-ne la lletra, a més de ser un plaer,  és una prova de que les coses, per desgràcia, no han canviat gens ni mica. Tot el que Discépolo va deixar escrit en aquest artístic precedent de la cançó de protesta segueix perversament vigent.

Lletra:
Cambalache
Lletra de Enrique Santos Discépolo
Música de Enrique Santos Discépolo



Que el mundo fue y sera una porquería,


ya lo sé;


en el quinientos seis


y en el dos mil también;

que siempre ha habido chorros,


maquiavelos y estafaos,


contentos y amargaos,


valores y dublés

pero que el siglo veinte es un despliegue


de maldá insolente


ya no hay quien lo niegue;


vivimos revolcaos en un merengue

y en un mismo lodo todos manoseaos.




Hoy resulta que es lo mismo

ser derecho que traidor,


ignorante, sabio, chorro,


generoso, estafador.


Todo es igual; nada es mejor;

lo mismo un burro que un gran profesor.


No hay aplazaos ni escalafón;


los inmorales nos han igualao.


Si uno vive en la impostura


y otro roba en su ambición,

da lo mismo que si es cura,


colchonero, rey de bastos,


caradura o polizón.


Que falta de respeto,


que atropello a la razón;


cualquiera es un señor,


cualquiera es un ladrón.


Mezclaos con Stavisky,

van Don Bosco y la Mignon,


don Chicho y Napoleon,


Carnera y San Martín.


Igual que en la vidriera irrespetuosa


de los cambalaches


se ha mezclao la vida,


y herida por un sable sin remaches


ves llorar la Biblia contra un calefón.




Siglo veinte, cambalache


problemático y febril;

el que no llora, no mama,


y el que no afana es un gil.


Dale nomás, dale que va,


que alla en el horno nos vamos a encontrar.

No pienses más, echate a un lao,


que a nadie importa si naciste honrao.


Que es lo mismo el que labura


noche y día como un buey


que el que vive de los otros,


que el que mata o el que cura

o esta fuera de la ley.


Fonts: Carlos de Arruda
            Mandel
Video: mabelcris31