dilluns, 27 de juny del 2011

DESPRÈS DE SANT JOAN, JOKANAAN

Sant Joan Baptista-Andrea del Sarto

Jokanann: On és aquella que es va lliurar als Capitans d’Assíria? On és la que s’ha lliurat als joves egipcis, els que llueixen fins vestits de lli, i pedres de jacint, que porten escuts d’or i tenen cossos de gegant? Aneu i digueu-li que abandoni el llit de les seves abominacions, el llit del seu incest; que escolti la paraula d’aquell que prepara els camins del Senyor, i que es penedeixi dels seus pecats. I si no se’n penedeix de seguida, digueu-li que vingui, doncs el braç del senyor ja empunya el seu flagel. 

(...)

Salomé: Jokanaan, estic enamorada del teu cos! El teu cos és blanc com els lliris d’un camp que el segador mai no ha segat. El teu cos és blanc com la neu que jau a les muntanyes de Judea i baixa fins les valls. Les roses del jardí de la reina d’Aràbia no són tan blanques com el teu cos. Ni les roses del jardí de la reina d’Aràbia ni les petjades de l’alba il·luminant les fulles, ni la sina de la lluna quan jau damunt del mar...No hi ha res en el món tan blanc com el teu cos. Deixa’m tocar el teu cos.

(...)

Salomé: (...)...Oh com t’he estimat. T’estimo encara, Jokanaan i t’estimava només a tu...Estic assedegada de la teva bellesa; Estic famèlica del teu cos; i res, ni vins ni fruites poden calmar el meu desig. Que faré ara, Jokanaan? Ni les sangs ni les aigües més poderoses poden apaivagar la meva passió. Jo era una princesa i tu em vares menysprear. Jo era una verge i tu em vares prendre la virginitat. Jo era casta i tu vares omplir de foc les meves venes...Ah!  Ah!  Per què no em vares mirar mai,  Jokanaan?. Si m’haguessis mirat m’hauries estimat. Jo sé que m’hauries estimat, i el misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort. Estimar és l’unica cosa que un ha de considerar.

Com que els sants tenen vuitena, tres dies després de la festa de Sant Joan porto tres fragments, un per cada dia,  de l'obra en la qual Oscar Wilde va fer de Joan el Baptista l'objecte de l'amor de Salomé, princesa de Judea, filla d'Herodies i fillastra i neboda d'Herodes Antipas que, enfollit, veient-la dançar, va haver de concedir-li el cap de Joan, el profeta,  servit en safata d'argent.
El primer fragment correspon a quan Joan emergeix de la cisterna on Herodes el té presoner. Recordem que surt obeïnt el caprici de la princesa Salomé que, sentint-lo predicar en solitud, ha exigit de veure'l. Joan, Jokanaan s'esbrava contra la pèrfida Herodies, sospitosa d'haver assassinat el seu espós, germà d'Herodes, el seu actual marit.
El segon fragment és la garlanda de flors verbals que Salomé dedica a Joan quan el veu tot sencer, una proposta ardent que degut al rebuig del profeta es converteix en un clar assetjament. Salomé no aconseguirà l'home i ell ho pagarà amb la vida. Ella també, és clar però per besar-lo, l'haurà hagut de matar.
I el tercer fragment pertany al monòleg final de la princesa i el diu, desesperada,  amb el cap ensangonat del Baptista entre les seves mans. Culminarà amb el desitjat bes a la boca que Jokanaan li ha negat en tot moment. El petó té el sabor amarg de la sang. Potser l'amor té també un gust amarg, diu la noieta mentre el seu padrastre, desencaixat,  ordena que els soldats l'esclafin amb els escuts.

Video d'Onegin65
The Plays of Oscar Wilde

Salomé
Oscar Wilde
Wordsworth Classics

Salome
Òpera de Richard Straus basada
en Salomé d'Oscar Wilde.

Traducció dels fragments g.a.p.

dimarts, 21 de juny del 2011

MACBETH, CINEMA OPERA HOUSE


Simon Keenlyside en Macbeth
El dilluns, dia 13 d’aquest mes de Juny vaig assistir a la retransmissió de l’òpera de Verdi Macbeth al Màgic de Badalona i des de la Royal Opera House de Londres.
L’espectacle comptava amb un molt bon repartiment. L’orquestra dirigida per Antonio Pappano va sonar sempre impecablement verdiana i, a més a més, el maestro va fer-nos de presentador de la tragèdia shakespeariana mostrant un gran coneixement de cada personatge. També varem poder escoltar els intèrprets dient la seva sobre el paper que els havia tocat representar. L’excel·lent baríton anglès Simon Keenlyside va ressaltar la feblesa de Macbeth, un ser tan ambiciós com acovardit. Raymond Aceto, baix estatunidenc de bellíssima i contundent veu,  va defensar la noblesa de Banquo mentre Lyudmila Monastyrska, soprano ucraïnesa, ens va dir que Lady Macbeth no era ben bé dolenta i que la prova la teníem en com els remordiments i les visions de sang no la deixaven viure.
La producció de Phillyda Lloyd ja l’havíem vista, fa uns quants anys,  al Gran Teatre del Liceu en una magnífica funció encapçalada per Carlos Álvarez i Maria Guleghina. És una producció molt treballada on priva l’atmosfera angoixant que, lenta però inexorable, va subratllant el crim dels senyors Macbeth.
Com sabem tots, Macbeth va ser adaptada de la tragèdia de Shakespeare pel llibretista Francesco Maria Piave i, amb un retoc final, encarregat per Verdi,  a càrrec del comte Andrea Maffei home molt culte i gran coneixedor de l’obra del poeta anglès. Més tard i sempre amb Francesco Maria Piave,  Verdi compondria Otello i Falstaff, la trilogia de Shakespeare. La intenció de Verdi de escriure El rei Lear va quedar en un intent frustrat.
La retransmissió vista el dia 13, doncs, va ser, en general, agraïda de veure i escoltar. Simon Keenlyside va fer un Macbeth absent i dèbil, desitjós de poder i alhora espantat de les prediccions que, en començar el primer acte, li fan tres bruixes. La veu no va mostrar notorietat i dramatisme fins el final,  quan es creu guanyador i en presumeix, mentre el baró de Macduff li anuncia la mort indefugible i, d’altra banda, també predita per les bruixes. En les dues últimes aries, Keenlyside va assolir les cotes imprescindibles per  fer palesa la seva qualitat vocal i artística. Raymond Aceto va compondre un Banquo net de cant i de mirada amb alguna dificultat a l’hora de col·locar els aguts. Lyudmila Monastyrska va cantar segura i amb una veu rodona i abundant que sempre va controlar perfectament. Va ser una verdadera llàstima que, en cap moment, Macbeth i senyora semblessin el que eren, una parella còmplice essent ella, la dona sense nom, el puntal fort del duo pervers. Keenlyside treballava distant i ella anava fent soleta. Ni un sol gest, ni una pobra mirada em varen poder fer creure que el senyor i la senyora estaven fortament compenetrats i que un crim perpetrat en complicitat profunda, els convertiria en reis d’Escòcia. Me’n vaig anar amb la sensació de que a Keenlyside no li feia cap gràcia la soprano ucraïnesa. Fins i tot, en el moment de saludar, va evitar mirar-se-la.
Per acabar m’aturo en el personatge de Macduff, el que menys canta i un dels més aplaudits perquè Verdi li va escriure una ària bellíssima. A la retransmissió esmentada, cantava el tenor Dimitri Pittas, un xicot jove i esforçat, amb uns ulls espantats que no s’adeien gens amb el que la cançó resava. Macduff que havia fugit dels Macbeth cap a Anglaterra, torna amb els fills de Duncan, el rei assassinat, per venjar-lo donant mort al tirà.
He escollit un tenor que no sempre l’encerta però que, en justícia, ha fet un dels Macduffs més bonics dels que he escoltat últimament. Es tracta de Marco Berti que canta mirant-nos a la cara amb un raig d’envejable veu nítida, fraseig impecable i dicció perfecta. Quan acaba fa esclatar el teatre.

Video de LaVoceDiOpera
Fotografia: roh                      

dijous, 16 de juny del 2011

JAMES JOYCE, ULISSES: MÉS MIRADES

Eccles Street, 7, Dublín, domicili de Leopold Bloom a Ulisses
Avui 16 de Juny és el dia de Bloom. Aquesta jornada que s’inspira en el camí que fa Leopold Bloom, protagonista de l’ Ulisses, a la novel•la de Joyce, va començar a celebrar-se l’any 1954 i se’n va dir Bloomsday en record del Doosmday o dia del judici.
En el capítol corresponent a Calipso, segons l’ordre d’Homer que l’autor segueix meticulosament, podem veure com inicia la jornada Leopold Bloom que, un cop vestit, surt de seguida a comprar esmorzar per a ell i la seva muller que encara roman al llit. Al senyor Bloom li agraden el ronyons de porc i se’n compra un. Quan torna a casa el posa a la paella i, mentre, porta l’esmorzar a Molly que li fa retrets i encàrrecs. De cop i volta se sent olor de socarrim i Leopold Bloom crida “el ronyó!” i torna a la cuina per veure de salvar-lo del foc. Un tros de carn socarrimada la tira al gat i la resta se la menja ell amb daus de pa que suca al plat on el tall de ronyó ben cuit va destil•lant la seva aromàtica substància. Acompanya les mossegades amb glops de te calent.
Tal dia com avui i no només a Dublín, es reuniran ulissians empedreïts o, simplement, amants del menjar, la diversió i la beguda i adaptaran la ruta que Bloom va fer a Dublín en un sol dia a la ciutat o poble on siguin.
James Joyce va exigir-se divuit estils literaris diferents, un per cada capítol. A l’ Ulisses hi trobem des de Chaucer a Dickens passant per Shakespeare però l’autor hi introdueix també el que se’n diu monòleg interior que ha tingut una influència enorme en tota la literatura postjoyciana. El monòleg interior, Joyce el copia obertament de l’escriptor francès Edouard Dujardin (1861-1949) i, en concret, del seu llibre “Les lauriers sont coupés” (1888). Joyce afegeix al monòleg interior una qualitat audaç, realista i genial presentant-nos el fil del pensament quasi tal i com és, ple de paraules inacabades, dubtes, fluctuacions, associacions interiors i exteriors, lapsus, impulsos...conformant un text gairebé irracional i alhora fascinant ja que és un calc del nostre propi discurs mental que vola sense articular un monòleg prèviament compost.
El capítol dedicat a “Nausicaa” és llegeix amb agradable tranquil•litat i, malgrat ser una mica cruel, és de bellesa colpidora. La “Nausicaa” de Joyce és Gerty McDowell , una noia jove que,  a la platja de Sandymount, tot i vestida,  s’exhibeix per a Leopold Bloom amb  voluntad de provocar-li una erecció. Ho aconsegueix però,  per qui el vulgui llegir,  em callo la sorpresa final. L’estil imita el de les revistes de moda de l’època. És polit, acurat i tan transparent com l'aire que, invisible, se sent damunt la sorra.

James Joyce va treballar set anys amb l’Ulisses. Del 1914 al 1921 hi va posar el cap i el coll durant deu hores diàries. Sempre tenia al costat diccionaris de rimes, mapes i directoris de carrers de Dublín així com una història de la ciutat escrita per Gilbert. Molt sovint escrivia als amics perquè li confirmessin quants esglaons tenia una determinada escala, on acabava aquell edifici i quina distància hi havia d’una botiga de queviures a una casa. En aquesta labor gegantina també hi col•laborava molt la seva tia Josephine a qui mai li'n va donar les gràcies i que, a més a més, no va entendre, de cap manera, el llibre del seu original nebot.
A més a més de Molly Bloom l'Ulisses presenta altres figures importants com l'imprescindible Stephen Dedalus, alter ego de Joyce i deliciós narrador de Retrat de l'artista adolescent. Leopold és a Ulisses com Stephen és a Telémac. Trovar-se els crearà una identificació paternofilial.
El capítol final, Penèlope, consta de vuit paràgrafs sense puntuar. Segueix el pensament de Molly Bloom mentre agafa i no agafa el son. Fluctuen les paraules en el cap, es repeteixen les històries que s’explica en un vaivé somnolent i, alhora, exultant de records plens de sensualitat. L’última paraula pensada és Sí. L'última del capítol i l'última del llibre.
A Ulisses, James Joyce va emprar noms de persones de Dublín així com llocs reals alguns dels quals encara es poden visitar. Dublín no seria la mateixa ciutat sense el llibre de Joyce i encara que, no tothom l’hagi llegit, els dublinesos saben que existeix i se’l recorda molt sovint marcat en pedra o ferro. James Joyce deia que ell tenia totes les paraules de la llengua anglesa i que només li calia posar-les per ordre. La seva influència ha estat descomunal perquè ha arribat, fins i tot, a aquells que no l’han llegit mai tant va transcendir en l’idioma anglès. Novel•les com Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin, Manhattan transfer de John dos Passos i Sota el volcà de Malcolm Lowry són mostres fefaents del poder de l’Ulisses. Cada país d'Europa va desitjar un Ulisses.

Aquest escrit que sortirà quan faci anys que Leopold Bloom, el 16 de juny de l’any 1904, encara dormia al número 7 d’Eccles Street, a Dublín, està dedicat a tots els homes que com ell simbolitzen l’amor, la pau i la bondat.


Fotografia: Phil Philips, professor d'Arqueologia de Harvard, 1950-www.rosenbach org.


dissabte, 11 de juny del 2011

JAMES JOYCE, ULISSES: MIRADES

El primer dia d’escola del petit James Joyce, nascut a Rathgar (Irlanda) l’any 1882, es recorda especialment perquè quan el mestre li va preguntar quans anys tenia, el nen va contestar seriós que dos quarts de set. Tothom va riure molt ja que estava molt clar que en tenia sis i mig.



Quan James Joyce es va creuar amb Nora per primer cop,  en una plaça de Dublín,  li va preguntar de seguida com se deia. Era obvi que la noia li havia agradat però no li va causar menys atracció el seu nom perquè també era el de la protagonista de “Casa de nines” de Ibsen, una obra que admirava d’un dels seus autors més valorats. Cal recordar que James Joyce va aprendre la llengua noruega per poder llegir les obres d' Ibsen en directe.


A Trieste on exercia de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz, Joyce trobava a faltar la pluja beneïda de la terra que havia deixat. Suportava bé l’exili que ell mateix s’havia imposat per fugir de l’estretor moral imperant a Irlanda. Escrivia molt sovint al seu germà Stanislaus, Stan i en una de les seves cartes li deia “jo mateix sóc nacionalista sempre i quan no se’m prohibeixi escriure en llengua anglesa”.


  Ulisses estava destinat a ser un relat més del recull “Dublinesos”. Si es descuida! . Esdevé el que se’n diu una novel•la perquè a l’autor, entusiasta de l’Odissea homèrica, el relat se li torna exigent i decideix fer-ne una moderna adaptació amb un protagonista inconegut, un ciutadà de nom Leopold Bloom, jueu convers, que cada dia lliura la seva odissea quotidiana com un anònima reencarnació d’Odisseus o Ulisses.


Leopold Bloom té, en realitat, un cognom hongarès: Virag que significa el què és el mateix en llengua anglesa: floració.


Els estudiosos diuen que Ulisses pot ser considerat també un recull de relats que exigeix, això sí,  la mateixa coberta. Cada un dels seus divuit capítols permet una lectura independent. Fer el paral•lel entre l’Odissea d’Homer i l'Ulisses joycià és tan laboriós com gratificant per quan veiem la genial imaginació de l'autor que trasllada la grandesa èpica a la lluita diària que no per modesta és menys èpica o menys gran. Podríem dir: Tots som Leopold Bloom.


Aquesta exposició no acaba aquí. Hi haurà una segona entrega d’aquestes mirades coincidint amb el Bloomsday que se celebra el proper dia 16. Ara fa sis anys justos jo passejava per Dublín. M’havia endut “Dublinesos” perquè l’Ulisses m’ocupava massa espai a la bossa. L’havia deixat a casa ja molt avançat. No sé si per atzar o no en vaig acabar la lectura el 16 de Juny, el Bloomsday. El virtuós soliloqui final de Molly Bloom m’havia deixat embadalida.


Fotografies de g.a.p. : Arbres del Trinity College de Dublín (Irlanda)

dilluns, 6 de juny del 2011

CABALLE, SICILIANA O BOLERO

Montserrat Caballé-I vespri siciliani-1974
I vespri siciliani està inspirada en Lu Rebellamentu di Sichilia, un tractat d'història de l’any 1282 sobre el qual Charles Duveyrier i Eugène Scribe varen escriure el llibret que va emprar Giuseppe Verdi per compondre una de les seves més belles òperes.
L’acció discorre a Sicília durant l’invasió francesa on es posa de relleu la patriòtica valentia del sicilians en lluïta contra els seus invasors. En mig d’aquest paisatge tens hi apareix la figura de la Comtessa Elena, austríaca que ha vist com el seu germà era assassinat pels francesos. Quasi al mateix temps, Elena coneix un patriota sicilià, Arrigo, presoner dels mateixos invasors i Elena i ell s’enamoren apassionadament. Atès que l’acció ens porta a descobrir que, en realitat, Arrigo es fill de Monforte, màxima autoritat de l'exèrcit d'ocupació,  el noi es lliberat i es casa amb Elena en un ambient festiu que sembla haver deixat apart els ideals. Sortint de la cerimònia de noces, Elena canta la peça coneguda popularment com el “Bolero” ja que guarda innegables aires espanyols tot i que, segons Verdi, es tracta d'una "Siciliana". Un amic meu la compara sovint i amb molt respecte a alguna de les composicions dels grans coplistes  Quintero, León y Quiroga.
El cas és que aquí el què cal és escoltar la interpretació immillorable que Montserrat Caballé fa d’aquest diguem-ne “Bolero” i s’ha d’afegir,  per qui no ho sàpiga , que tota l’òpera va ser interpretada per la gran Caballé amb una plenitud i encert que talla la respiració. L’Elena de Montserrat Caballé és, potser, la més perfecta de les mai interpretades –i n’hi ha hagut unes quantes-.


El “Bolero” ens mostra l’agilitat de la delicadíssima veu de la soprano, l’exquisit gust amb el qual converteix una peça de celebració que podria sonar potser massa popular i tot, en un esplèndid exercici d' harmònics i coloratures permeses tant pel seu magnífic instrument com per la seva incomparable tècnica. Caballé dominava el seu do inqüestionable com només ella era capaç de fer-ho.
Elena, un cop casada, canta el “Bolero” que és un seguit d’agraïments a les seves amiques i, un cop ha acabat, entren en tromba els sicilians i munten una mortaldat que converteix en tragèdia la història d'amor d'Elena i Arrigo. És ben bé allò de Vendetta!!!





Merce dilette amiche, Elena's aria from I Vespri Siciliani



Mercè, dilette amiche,


di quei leggiadri fior;


il caro dono è immagine


del vostro bel candor!


Oh! fortunato il vincol


che mi prepara amore,


se voi recate pronube


voti felici al core!


mercè del don, ah! sì!


O caro sogno, o dolce ebbrezza!


d'ignoto amor mi balza il cor!


Celeste un'aura già respiro,


che tutti i sensi i nebbriò.



O piagge di Sicilia


risplenda un dì seren,


assai vendette orribili


ti laceraro il sen!


Di speme colma e immemore


di quanto il cor soffri,


iil giorno del mio giubil sia


di tue glorie il dì.


Gradisco il don di questi fior, ah sì!


O caro sogno, o dolce ebbrezza!


d'ignoto amor mi balza il cor!


Celeste un'aura già respiro,


che tutti i sensi i nebbriò.



Video: EstrellaEsteba
Fotografia: rodiasza.wordpress.com