dissabte, 29 de desembre del 2012

LES ALES DEL SILENCI



Aquest mes de desembre que s’acaba m’ha omplert, discret, d’una joia senzilla fa molt temps desitjada. Ha aparegut a les llibreries, i no pas per miracle, un poemari signat per Glòria Abras Pou, és a dir, jo. No us diré que tinc ganes d’inspeccionar prestatges i rellegir el meu nom escrit sota l’esplèndida portada que ha creat l’escriptora Olga Xirinacs tan dotada per fer jocs secrets amb les paraules com per crear imatges de dolç, inesperat impacte, imatges que, en aquest cas, bellament embolcallen els meus versos tan senzills com sentits.
De la contracoberta d’aquest llibre que porta un títol nerudià, Les ales del silenci, copio tot el text escrit per mi mateixa:

Aquests versos només són pensaments escrits amb intenció poètica. Cada un d’ells intenta expressar sensacions i sentiments que ballen dintre meu i que procuro articular, bastir i vestir fins a trobar-los el sentit més aproximat al que vull deixar escrit.
Cada poema, cada vers, cada paraula han obeït l’impuls d’una certesa, d’un batec, que m’empenyen, costen d’aturar i minven quan comencen a prendre una forma real. Certeses, batecs, poemes, de vegades trontollen com el que són, fràgils bestioles vives...   

   
Aquest llibre serà presentat a Badalona i a Barcelona durant el primer trimestre del proper 2013. Sereu puntualment informats. 

Les ales del silenci
Glòria Abras Pou
Pròleg d'Israel Clarà, poeta i editor
Editorial Omicron
www.editorialomicron.com

I MOLT FELIÇ ANY NOU !!!
Badalona

dissabte, 22 de desembre del 2012

FEU-ME SENYALS!



ES PERD EL SENYAL

No tinguis pietat del que has estat,
Perquè la pietat és massa breu:
No dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
Veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent el senyal.
Sents el convenciment que estàs vivint
Uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
Com hi ha un altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Joan Margarit
Es perd el senyal
Edicions Proa
Barcelona 2012

Un refredat una mica seriós i jo també vaig perdre el senyal. De cop i volta vaig sentir una lleu percepció de la vida a través del cap enterbolit. Una tos cavernosa i l’ossada del pit adolorida. Poca gana. Poques ganes de res. Tanco l’Arbre de Foc, endreço els llibres que, dispersos, esperen que els llegeixi i amb dues bones mantes m’immergeixo en la llana acollidora mentre una ràdio mínima em posa al dia cada hora, de notícies que no m’inviten a aixecar-me. Sentor parlar de fam, de fam, de fam, de llengües perseguides, de ministres que em feien creure que encara estem a l’any 70 del segle XX. Deu ser la febre, penso. Però no, és la veritat. La veritat en la seva imatge més senzilla i domèstica. M’il·lusionava haver perdut el senyal i haver retrocedit en el temps, víctima d’aquestes perles roges que en diuen antibiòtics. I tenir un despertar gratificant sense fam, sense cordes.
Però per bé i per mal, ara crec o sé que ja torno a ser aquí. Que celebraré llegir-vos altra cop. Que afinaré l’oïda i estrenyaré els ulls. Per trobar el senyal, bons amics. Per trobar el senyal estimat, les vostres llums a l'oceà.

Feliç Nadal d’aquest any 2012

dimecres, 28 de novembre del 2012

CURA EN UNS SOBRIS ALPS

TANCAT PROVISIONALMENT A CAUSA DEL FORT REFREDAT QUE PATEIX LA BLOCAIRE.

ESPERO TORNAR AVIAT. 

PENSO EN VOSALTRES. PENSEU UNA MICA EN MI.

dissabte, 17 de novembre del 2012

BANVILLE & BLACK


San Pietro-Porto-Venere (Itàlia)

John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) l’any 1945. L’any 2005 va obtenir el premi Booker amb el seu bell llibre El mar. També ha destacat amb altres novel·les com Eclipse i Los infinitos entre d’altres. Banville ha exercit d’editor del diari The Irish Times i és col·laborador habitual de The New York Revue of Books. La seva prosa esplèndida el va convertir ràpidament en una de les més colpidores veus en llengua anglosaxona. Els crítics londinencs més exigents el varen saludar com a “Senyor del Llenguatge” i cert és que llegir-lo ens fa pensar en la literatura com un do que combina la brillantor dels diamants –les paraules, les sublims figures literàries- amb històries meravellosament narrades que, de ben segur, serien més corrents si no fos ell, Banville, qui les expliqués amb el seu gran talent per moure's entre els mots. La seva última obra “Antigua luz” en castellà creua dos fragments de vida d’un narrador que es diu Alexander Cleave, vell actor de teatre que ens fa partícips de l’intens i audaç record del seu primer amor –la mare d’un amic seu- i, de forma alternada, rememora també la mort de la seva filla Cass, que s’havia suïcidat ja feia anys a Portovenere (Itàlia), sense haver dit el perquè d’aquesta fugida tan sobtada com feridora. A anteriors novel·les com Eclipse i Imposturas ja hi trobem personatges d’Antigua luz com la mateixa Cass i un personatge misteriós, Axel Vander del qual no en diré res. Totes tres novel·les, malgrat estar relacionades, se sostenen per sí soles i m’il·lusiona pensar que, com que em queden misteris per resoldre, potser John Banville un dia ens els voldrà explicar o bé, com en la vida, quedaran enterrats sense resposta, cansats de les preguntes que la memòria, inútilment, no ha parat de fer-se.

“Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda aplicarse. Todo esto ocurrió hace medio siglo. Yo tenía quince años y la senyora Gray treinta y cinco. Estas cosas son fáciles de decir, pues las palabras no sienten vergüenza y nunca se sorprenden. Puede que la senyora Gray todavía viva. Ahora tendría  ¿cuántos...(...)"
Antigua Luz
John Banville
Primera part del primer paràgraf

L’any 2007 l’excel·lent John Banville desperta un germà desconegut per a tots nosaltres. Han nascut a la mateixa ciutat, el mateix dia del mateix any però aquest germà que no apareix fins el 2007 i que és també un escriptor de primer ordre, conrea un gènere concret i de gran èxit, la novel·la negra. Potser és per aquesta raó que Banville el bateja amb el nom de Benjamin perquè és, en la pràctica, més petit que ell, i Black en honor a l’estil de les seves novel·les que ja en són unes quantes.
L’ultima Mort a l’estiu m’ha tingut molt distreta i m’ha fet gaudir d’una altra veu perquè aquesta està narrada per algú omniscient i, quan ja no és la primera novel·la de la sèrie, que li llegim,  ja coneixem el tarannà dels personatges fixos com el forense Quirke, la seva jove filla Phoebe, l’inspector Hacket,  tots cada vegada enfrontats als embolics locals que una ciutat petita i densa com Dublín pot aportar. Per Black,  Dublín té un paper molt important en la sèrie representat en els seus carrers i pubs, la seva humitat perseverant o la pluja diària. Però no busca Black fer com el seu compatriota Joyce. Evidentment es poden seguir rutes però qualsevol que passegi pel centre ja les fa.
Tot el que ens explica podria ser tan previsible com les històries que proposen les novel·les de quiosc signades per anònims amagats sense que amb això vulgui menystenir un gènere tan estimat que, molt sovint sorprèn, amb perles naturals alienes al lluïment i, en canvi, dignes de ser esmentades. Però el talent ha de servir d’alguna cosa i jo diria que Black no sabria escriure dos mots sense talent així que l’utilitza per deixar-se anar en una narració impecable i plena de troballes. Vindria a ser com executar una cançó senzilla però per un geni i amb un Stradivarius. Pareu l’orella.

(...) El record d’ella s’havia estat trenant en els pensaments de Quirke des de feia dies, esmunyedís i insubstancial com un fil de teranyina erràtic, i igual d’enganxós. Fins i tot mentre jeia al llit d’Isabel Galloway veia la cara de l’altra dona suspesa damunt d’ell en la foscor, i se sentia culpable, i després ressentit, ja que no hi havia res de què pogués sentir-se culpa, o si més no, res de substanciós, en qualsevol cas. (...)
Benjamin Black
Mort a l’estiu, pàgina 57  
Hospital-Baggot Street-Dublín

dimecres, 7 de novembre del 2012

FLOR RETORNADA


Una cançó que quan, per primera vegada, la vaig escoltar, vaig saber que mentre la memòria em fos viva, la guardaria per moments escollits, sola, acompanyada o amb ganes de compartir-la, com ara, amb tots vosaltres.

Començo per assenyalar que la seva intèrpret, Cecilia Bartoli, no ha gaudit mai massa de les meves preferències. Valoro la seva labor com investigadora de músiques prohibides, secretes, amagades. També valoro com es llança a cantar-les i desperta passions arreu on va però, per mi, la Bartoli és una cantant molt desigual que sovint fa honor als títols de les àries que canta com ara “Agitata da due venti” o “Son qual nave che agitata”. Ja veieu, sempre poc o molt “agitata” exhibint un virtuosisme quasi marejador que inclou els sons més impensats. Grinyols de dents apassionades, ofecs d’amor irreprimibles i cataractes de saliva com néctar de maduixa.
Però quan Cecilia Bartoli es posa, es concentra i es controla i s’absenta per oferir-nos una interpretació d’ “Amore e morte” com la que ara podem sentir, acotem les parpelles mentre els ulls s’humitegen i estrenyem les mans per no aplaudir-la abans d’hora.
Cançó sublim que plora els dos extrems de l’existència, va se composta per Gaetano Donizetti sobre un poema de Giovanni Antonio Luigi Radaelli.






Video napat14
Teatro Olimpico di Vicenza-itàlia
Juny 1998
piano, Jean-Yves Thibaudet

Escolta les paraules d'un home moribund,
escolta el seu darrer so:
aquesta flor marcida
a tu et dono, Elvira.

Que bell és
que tu puguis saber
que quan vas ser meva
del teu pit la vaig prendre.

Llavors, símbol d'afecte,
ara penyora de dolor:
Torna-la al teu pit
aquesta flor marcida.

I en el teu cor hauràs esculpit,
si el teu cor no és dur,
com et va ser robada
i com retorna a tu.

Amore e Morte-G.A.L. Radaelli (1785-1815)
Traducció literal de l'italià Glòria Abras Pou

dimarts, 30 d’octubre del 2012

RES NO S'OPOSA A LA NIT

Lucile a la portada del llibre que ha escrit Delphine de Vigan, la seva filla

Aquest relat sensible de la memòria familiar, travessat per secrets enterrats, rancors permanents i decepcions amoroses, és el testimoni pudorós de les ferides de l’existència”. Julien Bisson, Lire.  

"Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. Delphine de Vigan, J'ai lu.

 

M'alegro molt de veure a les taules, prestatges i aparadors de les llibreries, l’últim llibre de Delphine de Vigan que porta el bell títol de Res no s’oposa a la nit i on la jove escriptora francesa renuncia honestament al món purament literari i enterra les metàfores per relatar la vida de Lucile, la seva mare que és també la vida de la pròpia autora si partim de la importància que mares i filles solen tenir l'una per l'altra quan descobreixen aquest vincle de sang i esperit que no es trencarà mai mentre una d'elles dues romangui en vida.

Mentre en el seu llibre anterior Les hores soterrades, comentat en aquest blog amb entusiasme, lloant la intel·ligència i l’estil de l’escriptora, a Res no s’oposa a la nit, de Vigan no pot escriure com un creador lliure, captiva com està del record de la seva estimada Lucile de la que ha hagut de tenir cura com si els seus rols fossin jugats a la manera inversa i Delphine fos la mare d'aquest ser desnortat, tendrament desvalgut que és Lucile, la seva mare convertida en filla problemàtica.

De Vigan fa una important recerca sobre la vida de la seva familia començant pels seus avis materns. Una vida marejada pels alts i baixos d’un avi de conducta estranya, d’uns oncles i tietes marcats per una inestabilitat profunda i d'una mare, Lucile, que amb l’ajuda de les seves filles, Delphine i la seva germana, encara molt joves, lluitarà per reexir d'una malaltia que l'empeny a viure en un constant comportament de signe patòlogic  ple de sotracs i ensurts que no sempre sabrà o podrà evitar.

Fets reals considerats com una novel·la, Res no s’oposa a la nit ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes i ha obtingut el prestigiós premi Renaudot, un dels més considerats de França. 

Llegir aquest llibre ha estat per a mi dolor i amor humans . De Vigan escriu de veritat la veritat i les seves paraules, sempre mesurades, com si volgués calcar de la memòria els records més exactes, ens la fan respectar i apreciar amb el desig que no deixi mai d’escriure’ns.

 

La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat de cendres, les mans estranyament més fosques que la cara, quan jo l'he trobat a casa seva aquest matí de gener. Les mans com tacades de tinta al plec de les falanges.

Primer paràgraf de "Res no s'oposa a la nit"

Res no s'oposa a la nit-Edicions 62

Nada se opone a la noche- Anagrama

Rien ne s'opose à la nuit- JCLattés

 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

INCIDÈNCIA BLOCAIRE

VAIG ACTUALITZAR BLOG EL DIA 28 D'AQUEST MES A LA NIT I NO HE ACONSEGUIT QUE L'ESBORRANY SORTÍS PUBLICAT AMB LA CRÒNICA DEL LLIBRE "RES NO S'OPOSA A LA NIT".
 
AVUI N'HE DONAT COMPTE A GOOGLE.
DISCULPEU-ME.
 
 
GLÒRIA

dissabte, 20 d’octubre del 2012

ENCARA ENS QUEDEN SOMNIS

Guayana francesa-www.buscounviaje.com

Una cançó que demana veu baixa per cantar a tots els estius d’aquesta terra i també a tots els vespres de pluja fina i lenta com ara el d’avui.
S’hauria d’anar al Brasil per trobar una melodia de dolçor comparable a la que, si us ve de gust, podreu escoltar ara però la veritat és que l’autor era un francès nascut a la Guyana l’any 1917 i mort a París l’any 2008. D’ ell vaig parlar-ne fa pocs dies en l’apunt dedicat a Montand on podem escoltar el voluptuós Yves interpretant la cançó Syracuse. Ambdues, la de dies endarrere i la d’avui són d’Henri Salvador creador d’ampli recorregut que podia compondre i interpretar peces quasi grotesques fins a fer un gir de 360 graus i donar a llum una joia com aquesta anomenada J’ai vu.
Cal remarcar que el pare de la bossa nova Antonio Carlos Jobim (1927-1994) va reconèixer junt amb Joao Gilberto que J’ai vu li havia ofert les claus per la nova tendència, això és la bossa nova. Es podria dir doncs que la nostra cançó d’avui és la primera bossa nova.
Junt amb Salvador trobem la veu petita i suaument musical de Lisa Ono franco-japonesa que va enregistrar un àlbum amb clàssics francesos escollits.
Des la porta d'una tardor que s'enganxa a l'estiu i ens fa sentir, a estones, els efluvis del tròpic, penseu en el que heu vist i, si voleu, expliqueu-m’ho, amics.


Video de Sirisokh

J'ai vu
Tant de mers tant de rivages
Tant de ciel de paysages
J'ai vu
Tant d'escales et tant de ports

J'ai pu
Me chauffer au creux des îles
Me cacher au fond des villes
J'ai pu marcher sur des sables d'or

J'ai vu des matins
De joies de chagrins
De rires et d'envies
De peines et de bonheur dans ma vie

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il
y a tant de rêves vivre encore

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il y a tant de rêves vivre encore.
 
 

 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

L'ATZAR COM UN MISSATGER

Petro Lebedynets-Violet mirage (sense data)

Ahir l’atzar va entrar a la meva cambra i a través d’un periodista radiofònic em va notificar la mort d’una amiga estimada. Quines coses tan estranyes té la vida!. Feia temps que no veia a l’amiga i, com que en guardava un molt bon record, sovint pensava en ella i em penedia de no haver correspost la última telefonada que m’havia fet. Ella s’havia interessat per la meva salut i ambdues havíem acordat de veure’ns i passar juntes una tarda. Però,  mentre jo assentia a tan atractiu projecte,  sabia que no deia la veritat. Nos ens veuríem o tardaríem a fer-ho perquè, en aquell moment, jo estava malalta i depenia d’una intervenció major i no volia dir-li per no espantar-la i així evitar que la seva  sorpresa,  guiada per l’ensurt,  ensorrés el delicat equilibri que em bategava a dins i el meu temor per a mi creixés ofegador i paralitzant.

Afortunadament sóc aquí i ho explico sis anys i mig més tard. Tot just recuperada el record de l’amiga em perseguia. M’hauria telefonat?. Al contestador no vaig trobar la seva veu. I si la telefonava jo i li explicava tot?. No en tenia ganes. Volia aïllar-me dels mals temps passats, minimitzar la cruel memòria del dolor, creure que això meu havia estat una grip passatgera.

I així, a poc a poc se’m va anar fent tard per recobrar a l’amiga amb naturalitat i quan el temps et marca un venciment cau una dalla i saps que has fet tard per sempre i penses que segur que tot li va molt bé, que els seus fills ja són grans i estan encarrilats i que ella i el seu marit,  lliures d’obligacions, festegen molt més bé que quan més de trenta anys endarrere, s’havien enamorat molt joves, il·luminats pel sol  violeta d’un capvespre d’agost.

El remordiment em fa escriure aquest monòleg, un lament que lamento. Penso que darrere de la veu que,  com a agent de l’atzar,  em va dir que l’amiga  era morta, hi havia la seva de veu fent-me saber que ara anava de bo: Probablement mai més tornaríem a veure’ns.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

....AMB UN VIOLÍ ARDENT


Matisse-allposters.com
 

Quants dies volent escriure al bloc sense aconseguir trobar un paraula, una sola paraula que, generosa, me’n desencadenés, al menys les suficients, unes quantes,  per compondre un text endreçadet i publicar-lo dins del període habitual en mi que no depassa mai d’una setmana.
Finalment m’he entestat en posar fil a l’agulla sense pensar-m’hi massa i he estirat un pensament molt vell que, amb emoció, em balla a la memòria. Em balla fins a la fi de l’amor.
Leonard Cohen , jueu de Montreal, va popularitzar aquesta cançó l’any 1984  en un àlbum anomenat “Various positions” en el qual hi varen col·laborar diverses figures.
L’artista quebequès explica que aquesta deliciosa melodia prové de les actuacions que estaven obligats a fer els jueus als camps d’extermini nazis. Mentre els assassinats es perpetraven i els morts eren cremats, una colla de presoners músics, davant del crematori, interpretaven amb passió aquesta dolça pregaria d’amor que no es distingeix, ni per lletra ni per música,  de la cançó amb la qual voldríem seduir als nostres estimats. Melodia romàntica, dolça i exultant clama enamorada per la consumació de la bellesa de l’amor i,  als camps de la mort és la mateixa i sona per una altra consumació sublim i cruel, la de la bellesa de la vida que els botxins ens llevaran sense pietat. Leonard Cohen, aquest home de veu llunyana i fonda com la nit dels segles, diu amb raó que no és necessari que els que escolten aquest tema en sàpiguen l’origen perquè la seva lletra, la seva tornada abasten i transmeten totes les passions que siguem capaços de sentir.
Apassioneu-vos!



Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic ’til I’m gathered safely in
Lift me like an olive branch and be my homeward dove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Oh let me see your beauty when the witnesses are gone
Let me feel you moving like they do in babylon
Show me slowly what I only know the limits of
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Me to the wedding now, dance me on and on
Dance me very tenderly and dance me very long
We’re both of us beneath our love, we’re both of us above
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Dance me to the children who are asking to be born
Dance me through the curtains that our kisses have outworn
Raise a tent of shelter now, though every thread is torn

Dance me to the end of love

Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic till I’m gathered safely in
Touch me with your naked hand or touch me with your glove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love 


video: echoNpapa  
 

diumenge, 23 de setembre del 2012

MONTAND, NO NOMÉS FULLES MORTES

Carretera-Fotografia extreta de Flickrhivemind


Siracusa és una antiga ciutat al sud de l’illa de Sicília, davant de la mar Jònica. Formava part de Magna Grècia i en ella hi varen néixer, entre d’altres, l’enginyer i matemàtic Arquímedes, el dramaturg Esquil i el poeta Píndar. Com a plus, si és que n'hi feia falta algun altra, a Siracusa hi va passar llargues temporades el filòsof Plató. Fundada 1.700 anys abans de J.C., Siracusa va assolir una gran importància com a ciutat prominent de Magna Grècia. Posteriorment i, malgrat la defensa que els siracusans varen fer del seu poble, la bella ciutat va passar a ser propietat de l’imperi romà.
A Estats Units hi trobem set Siracuses més. 
La Siracusa més antiga va rebre l’homenatge d’Henry Salvador i Bernard Dimey amb una cançó que aquest últim va musicar exquisidament sobre un poema encantador escrit per Salvador. De Dimey poca cosa en puc dir, ara per ara, però sobre Henry Salvador, per qui no ho sàpiga, cal deixar-lo damunt del pedestal que es va guanyar com a compositor i poeta. En la seva producció ingent hi trobem un munt de peces oblidables que li devien servir per arribar al gran públic i així proporcionar-li diner fàcil. El que ha sembrat el seu prestigi han estat belles cançons de caire intimista i melodia elegant, inductora d’amor. “Clopint clopant” o “Mon ïle” en són només un minúscul exemple. Henry Salvador,  nascut a Cayenne (Guyana Francesa) l’any 1917 i mort a París l’any 2008,  mereix una crònica apart que, sens dubte, li arribarà aviat des d’aquest Arbre que és de tots.
Quant a Yves Montand, va néixer a Monsummano (Itàlia) l’any 1921 i va morir a París setanta anys més tard. És deia Yvo Livi i junt amb la seva família s’havia instal·lat a Marsella fugint del feixisme,  atès que el senyor Livi, el seu pare, era comunista de pro i estava essent víctima de les persecucions a l'us.. El jove Montand va començar aviat a treballar al port de Marsella,   feina que alternava amb actuacions en petits music-halls. Gràcies a escoltar-lo en algun d’aquells clubs d’alegria foscana, el va conèixer Edith Piaff,  que el va projectar a la fama amb lletres majúscules,   i amb el qual – només faltaria- va mantenir una apassionada relació. Montand ha estat un referent per la bona música lleugera francesa. La seva dicció impecable, la manera de dir "les paroles", l'inconfusible color de la veu el fan un insuperable en el seu estil, difícil o impossible d'imitar. Un Frank Sinatra llatí, vaja.

Ja fa massa dies que, sentint ràfegues de tardor, i sense tenir-ne quasi cap consciència, escolto massa sovint aquesta  Siracusa, intento de cantar-la abocada al fracàs, rellegeixo els seus versos, aparentment senzills, però tan ensopegats i, finalment decideixo compartir-la amb vosaltres, amics. Si la gaudiu com jo, em donaré per molt, molt satisfeta.
Video : mgfurtado
      

Syracuse - Henri Salvador

399

Paroles Syracuse

J'aimerais tant voir Syracuse,
L'île de Pâques et Kairouan
Et les grands oiseaux qui s'amusent
A glisser l'aile sous le vent,

Voir les jardins de Babylone
(Syracuse)
Et le palais du Grand Lama,
(Syracuse)
Rêver des amants de Vérone
(Syracuse)
Au sommet du Fujiyama,

Voir le pays du matin calme,
Aller pêcher au cormoran
Et m'enivrer de vin de palme
En écoutant chanter le vent.

Avant que ma jeunesse s'use
(Syracuse)
Et que mes printemps soient partis,
(Syracuse)
J'aimerais tant voir Syracuse
(Syracuse)
Pour m'en souvenir à Paris.
(Syracuse)
(Syracuse)


 





















       

dissabte, 15 de setembre del 2012

LES MODELS D'ANDREW WYETH (II): HELGA TESTORF


Braids, 1977

La relació que Andrew Wyeth va mantenir amb crítics i especialistes va ser generalment bona, però no sempre -el MoMA, per exemple, no el va invitar a la celebració del 50è aniversari de la seva fundació-. La reticència envers la persistent pràctica figurativa de l’artista o el fet que el seu art –no pas les seves obres, molt cotitzades- fos assequible a tota mena de públics eren aspectes que més aviat li anaven en contra. A més, també hi va haver un episodi concret que va perjudicar la reputació del pintor: la col·lecció dedicada a la que va ser probablement la més important de les seves models, Helga.

Es tractava d’un conjunt de retrats d’una jove veïna de Wyeth a Chadds Ford, on tots dos vivien. Es deia Helga Testorf, era d’origen alemany i l’artista la va pintar durant quinze anys (1971-1985) sense que ho sabés pràcticament ningú i, sobretot, d’esquenes a la seva dona, Betsy. Primer guardava els quadres amagats a casa dels Kuerner, uns altres veïns procedents d’Alemanya i, més endavant, a la que havia estat la casa familiar, aleshores habitada únicament per una de les germanes d’Andrew, l’excèntrica Carolyn, també pintora. Per posar-ho més fàcil, els germans van contractar Helga, fins aleshores mestressa de casa, per tal que s’ocupés dels afers domèstics de Carolyn i l’atengués.

Black Velvet, 1972

Quan el 1987 es va fer pública l’existència d’aquestes obres, hi va haver un escàndol considerable i alguns van creure que es podia tractar d’un cop d’efecte del pintor, una acció publicitària que potser també tenia al darrere la complicitat de la seva esposa.

Al final, els retrats d’Helga es va vendre en un lot que comprenia 240 peces -algunes obres es va quedar a la col·lecció de Betsy- a un magnat nord-americà que en va pagar molts diners, les va explotar exhibint-les en alguns dels museus més importants del país, com la National Gallery de Washington, i finalment, les va vendre a un grup empresarial japonès.

El conjunt de les obres dedicades a Helga, que inclouen tècniques diferents, com pintura al tremp, dibuix, aquarel·la i pinzell sec, són d’una força expressiva enorme i majoritàriament d’una qualitat fora de dubte. Citarem Black Velvet, un clar homenatge a l’Olympia de Manet; Barracoon, en la qual una Helga de pell negra recorda algunes pintures de Gauguin, o Night Shadow, que al·ludeix, 34 anys més tard dels fets, al pare de l’artista exposat en el fèretre després que morís sobtadament en un accident de trànsit.

Barracoon, 1976


El solvent i respectat crític d’art Robert Hughes, recentment desaparegut, que escrivia habitualment a la revista Times, va apreciar molt l’obra de Wyeth, però també va ser càustic amb l’artista quan es va destapar l’afer Helga que, independentment de la bona o mala fe que pogués tenir al darrere, es va convertir en una història sensacionalista, on l’engany, l’ocultació, la transgressió, l’amor, l’anonimat, l’èxit o la fama es barregen amb l’art tant com amb el metall que, diuen, tot ho envileix. Direm, per acabar aquesta història, que Helga, després de patir una greu depressió, va acabar tenint cura de Wyeth durant els darrers anys de la vida de l’artista, sense que això alterés, almenys aparentment, la situació matrimonial del pintor ni la d’ella mateixa, també casada.

Night Shadow, 1979


Si el món de Christina i de Siri anava lligat a Maine, el d’Helga, que va ser retratada en indrets diversos, està més vinculat a Chadds Ford. Es tracta d’una localitat situada al costat de Brandywine, on el 1777 havia tingut lloc una important batalla de la Guerra de la Independència americana. Avui s’hi pot visitar un museu que mostra obres de diversos membres de la família Wyeth i és que molts d’ells s’han dedicat a les arts plàstiques: Andrew, el més brillant; el seu pare N.C. (Newell Convers), gran il·lustrador i notable pintor; algunes de les seves germanes i cunyats i nebots... fins arribar a la quarta generació. També és pintor professional, i molt apreciat pel públic, el menor dels seus dos fills, Jamie, que té, entre les seves obres, un famós retrat de John Kennedy. Mereix ser esmentat de forma especial el destacadíssim enginyer Nathaniel, germà d’Andrew, que es presentava com “l’altre Wyeth” i que va participar en la invenció de més de 25 productes i processos, un dels quals va fer possible l’ús del plàstic per contenir begudes carbòniques.

Finalment, a banda de desitjar que al nostre país es puguin trobar més llibres sobre Andrew Wyeth, queda citar l’excel·len biografia de Richard Merynam, Andrew Wyeth. A secret life, que ha servit de guia per a la realització d’aquest escrits.

Edipa Maas

Tal i com va quedar anunciat en el treball anterior, presentem la segona i ultima entrega sobre el gran pintor Andrew Wyeth i les seves models.
Gràcies per la vostra càlida acollida i esperem, estimats amics, que Edipa Maas ens faci més col·laboracions com aquesta.

Glòria-Arbre de Foc

divendres, 7 de setembre del 2012

LES MODELS D'ANDREW WYETH (I):CHRISTINA OLSON I SIRI ERICKSON


Avui l'Arbre de Foc es complau a presentar un excel·lent treball sobre el gran pintor Andrew Wyeth, signat per una historiadora de l'Art amagada darrere d'un  pseudònim: Edi-
pa Mass. Espero que en gaudiu.
No us perdeu aquesta ni la segona i última que sortirà aviat.
Andrew Wyeth, self- portrait, About age 21
Estimat incondicionalment pel públic i sovint alabat per la crítica, Andrew Wyeth (1917-2009) és considerat un dels pintors més representatius dels Estats Units. El seu pare, l’il·lustrador N.C. Wyeth, li va llegar la sensibilitat i l’enorme talent que tothom li reconeix, i va ser també el seu primer mestre. D’altra banda, el jove Wyeth s’inspirararia en artistes com Albrecht Dürer i en els més propers Winslow Homer i Edward Hopper, al qual va conèixer el 1942 i a qui, per les seves obres sobre la soledat urbana, considerava el Wyeth de les ciutats.

Es va mantenir sempre fidel a la representació figurativa i aparentment realista –retrats, escenes i paisatges rurals, marines-, al marge de les diverses tendències que es van anar succeint al llarg de la seva dilatada carrera, i sobretot, al marge de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, tan genuïnament americà i tan celebrat per la crítica internacional. Va desenvolupar, a més, una tècnica de pintura al tremp que li permetia un gran perfeccionisme, i va practicar amb freqüència l’aquarel·la i el dibuix, però no la pintura a l’oli.

El 1948 el MoMA li va comprar per 1.800 dòlars la que és sens dubte la seva obra més famosa, Christina’s World, que se sol enquadrar dins l’anomenat realisme màgic. Molts anys més tard, el 1991, el mateix museu la va utilitzar com a imatge de l’exposició The Art of the Forties. Llavors ja s’havia convertit en la peça de culte que és actualment i, alhora, en l’obra d’art d’un autor americà més reproduïda als Estats Units.
Christina's World, 1948
No és estrany qe Christina's World -titulada així per la dona de Wyeth, en record de la pintura Stephanie’s Ocean, del seu amic Stephen Etnier- hagi estat unànimement aclamada. Excel·lent pel que fa a la destresa tècnica i el domini de l’ofici; molt agosarada i original en la seva concepció i composició; inquietant i subtilment misteriosa darrere un realisme gairebé fotogràfic, aporta la visió colpidora i difícil d’oblidar, d’un personatge i un paisatge que se’ns presenten com un misteri.

Wyeth la va pintar de memòria durant un estiu, reproduint elements reals que li eren ben coneguts: la casa i el graner dels Olson, el paisatge circumdant, i la figura femenina, feta a partir del cos de la jove dona de l’artista, Betsy, amb les extremitats, el cap i, sobretot, el gest de Christina Olson, que no podia caminar a causa d’una malaltia muscular i que es negava a fer servir una cadira de rodes per als seus desplaçaments.

L’obra té molt a veure amb la relació de Wyeth amb la zona costanera de Maine, on sempre va passar les vacances i on havia conegut la seva esposa Betsy James, que hi residia i que, quan tot just començava a sortir amb ell, li va presentar Christina i el seu germà Alvaro Olson. Seria el principi d'una llarga amistat que ja només trencaria la mort dels germans. L’artista els va fer retrats en continuades visites a la granja i, sobretot, va pintar Christina –el cap de la qual va arribar a comparar amb el d’un Medici-, així com la casa mateixa, que ell apreciava com una mostra genuïna de l’arquitectura tradicional de Maine.
Anna Christina, 1967
És bo de saber que avui la casa de Christina es pot visitar comprant l’entrada al Farnsworth Museum, de Rockland, que també conserva algunes obres d’Andrew Wyeth, del seu pare i del seu fill Jamie, també pintor. Pel que fa a l’habitatge, restaurat i decorat amb la reproducció d’obres de Wyeth que s’hi relacionen, té més encant que misteri, almenys a l’època estiuenca, però passejar-s’hi no deixa de ser una experiència emocionant, difícil de descriure. L’entorn, gairebé lliure d’edificacions i amb el mar al fons, és esplèndid. En una zona propera, recollida i fàcilment accessible, es pot visitar també un petit cementiri on estan enterrats, entre altres, Alvaro i Christina. El conjunt té interès per ell mateix i per la història humana que testimonia, però se situa en un punt encara més elevat i entra en el territori del mite quan el percebem com l’escenari d’una creació artística cridada a transcendir el temps i l’espai.

Després de la mort de Christina (1968), Wyeth trobaria una altra model ben diferent, la nena-noia de 14 anys, Siri Eirckson, una Lolita rústica, d’actitud tímida i una mica perplexa. Esperonat per la seva dona, i amb el permís dels pares de l’adolescent, el pintor la va retratar nua i va començar amb ella una relació de límits incerts. Durant l’estiu del 1972, Siri es va incorporar a la casa dels Wyeth per tal d’ajudar-los en feines domèstiques. Fou aleshores quan Betsy va trobar el seu marit estirat a la platja acaronant l’esquena de Siri, a qui havia estat pintant nua per a l’obra Black Water, per tal de calmar-li les cremades del sol. Sembla que no havia passat res, però, naturalment, Betsy no va estar gens contenta amb l’escena que va presenciar.
Black water, 1978

Xafarderies al marge, les obres dedicades a Siri –se’n pot veure una al Farnsworth Museum, amb el distant títol de Miss Erickson, on la noia apareix vestida- es van allargar molt en el temps i són una mostra més de la manera de fer de Wyeth, personal, sensible, misteriosa i, sempre, tècnicament impecable. Alguns autors hi han vist un preludi de l’àmplia sèrie que posteriorment dedicaria a Helga. No gosaria desmentir-ho, però, em sembla que els retrats de Siri, tot i estar-hi emparentats, tenen molta força i són diferents dels d’Helga, una persona d’aspecte igualment una mica nord-europeu, també una mica rústica, però menys tímida, més experimentada i també més reflexiva que l’aparentment candorosa, desinhibida i una mica inconscient Siri.

Edipa Maas