diumenge, 26 de febrer del 2012

TENNESSEE WILLIAMS, EL DRAMATURG RECORDA ( I )

Marlon Brando a Un tramvia anomenat desig

(...) Pues bien, por esas mismas fechas Kazan me anunció por telegrama que me envíaba a Cape Cod  a un joven actor de talento, y que tenía interés en que éste me leyese el papel de Stanley. Esperamos dos o tres días, pero el joven actor, que se llamaba Marlon brando, no se presentaba. Hasta que una noche, cuando había dejado ya de esperarle, apareció con una chica joven, lo que actualmente se llamaría una chavala.
Nos preguntó por què teniamos apagadas las luces y le dijimos que nos habíamos quedado sin electricidad. Nos arregló al momento esa avería: creo que se limitó a introducir una moneda de cobre en el fusible.
A continuación descubrió nuestros apuros en lo referente a la instalación sanitaria. Y también lo arregló.
Era, con una o dos excepciones, el joven más guapo que haya conocido en mi vida; pero yo no he tonteado nunca con los actores y, en cualquier caso, Brando no era de los que consiguen un papel de esa forma.
Habilitado ya el rancho con sus reparaciones de luz y fontanería, se sentó en un rincón y se puso a leer el papel de Stanley. Yo le daba los pies. No habían transcurrido diez minutos, cuando Margo Jones se levantó de un salto y lanzó un grito am lo “Tornado de Texas”.
¡Telefonea inmediatamente a Kazan!  ¡Esta esla mejor lectura que he oído en mi vida, en Texas o en cualquier otra parte!
Es posible que Brando se sonriera un poco, pero no demostró un entusiasmo parecido siquiera al que sentíamos todos los demás.
El de Kowalski era el primer papel importante que Brando ha interpretado en escena: todos los demás han sido en el cine. Yo lo considero una lástima pues en escena posee un carisma equivalente en su luminoso poder, al que tenía Laurette Taylor. (...)
Asignado ya el papel de Kowalski, teníamos que encontrar una Blanche. Me llamaron a Nueva York para que oyese leer el papel a Margaret Sullavan.  (...)       -continuarà-

Fonts: Tennessee Williams-Memorias
           Cinco Estrellas Bruguera
           Juny de 1983
           Traducció Antoni Samons
Fotografies: Allposts.es
                   Whelercentre.com

dilluns, 20 de febrer del 2012

PERGOLESI, ANIMA MIA

Giovanni Battista Pergolesi
Voler parlar sobre un gran escriptor i no trobar, de cap manera, el text que em cal transcriure i així poder-lo compartir amb vosaltres. Decidir-me ràpidament per una ària preciosa, fer-la cantar per cinc intèrprets i dir-los que moltes gràcies i que ja rebran notícies al respecte. Triar un excel•lent poeta i considerar si té alguna relació amb el que pensava fer al principi. Puc canviar tan de pressa i passar d’un tema a un altra sense que el cap em faci, molest, algun sotrac, tip de saltar i demandant una mica de pau?
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir.  N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi,  provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche,  l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple,  els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses,  entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.

Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset 




dimarts, 14 de febrer del 2012

VALENTÍ

Rayon-Fotografia de Man Ray (rayographie)
Fa poques hores i, per sorpresa, he tornat a sentir una preciosa cançó i, com altres vegades, moltes, he donat gràcies a l’atzar que a través de la ràdio m’ha fet sentir una melodia de la qual, fins i tot, n’havia oblidat el nom. I m’he dit, és hivern i en el meu cap hi ha un bassal solitari on hi naveguen velles fulles de color indefinit, un petit pantà tèrbol on se m’hi moren les paraules quan, agosarada, pretenc lligar uns quants versos. I jo que hauria volgut que fossin d’amor, els versos no nascuts!.  Perquè avui és Sant Valentí i mai li he dedicat una sola paraula a sant tan celebrat,  seduïda com he estat sempre,  per aquell altra sant que fa més bells tots els mesos d’abril.
I així he enfrontat la tarda fosca, passejant pels carrers més coneguts que, tanmateix, m’he entestat a mirar com si fos gairebé el primer cop que els veia. La llana de l’abric m’acollia amb escalfor de mare però jo sentia un fred impropi, com si la meva ciutat mediterrània i lluminosa estès més cap al nord, antiga, vetusta, alçant-se vora d’un riu tranquil on hi naveguen deliciosos vaixells de vius colors i, on aparentment felices, les parelles es besen sense cap contenció.
He aprofitat un passatge solitari, un carreró desert amb botigues de llums ja difoses perquè, evidentment, es feia tard i poc tardarien a tancar. M’he trobat mirant l’aparador d’una petita tenda de bijuteria. He devorat amb la mirada els fermalls romboïdals, rodons, quadrats, de pedres hàbilment polides amb dibuixos de falsos diamants, he vist anells que es volien opulents, collarets de materials insòlits i mantells brodats que no podien ser de seda. I en aquest badar per mirar alguna cosa, per no deixar-ho tot en un passeig erràtic i massa solitari, m’he trobat amb mi reflectida en el vidre,  al centre d’una mar de joies mentideres. I en la mitja llum m’he endevinat tristos els ulls i humida l’ànima. I no he pogut estar-me’n... m’he besat. M’he besat amb els llavis furtius sobre els del vidre, freds, que m’han reconegut i m'han conferit vida i he marxat corrents, com si fugís del lloc d'un crim,  pensant que potser hauria de creuar el riu i ja era molt tard. En el solitari bassal del meu cap, mig colgat per les fulles, s'hi amagava, molt viu, aquell petó.
Esbós per un conte breu
Glòria Abras Pou

Video de SCWoodbury2009
Canço: My one and only love de Guy Wood amb lletra de Robert Mellin
Intèrprets: John Coltrane -saxo tenor i soprano- i Johnny Hartman, vocalista





dimecres, 8 de febrer del 2012

PAUL AUSTER A L'HIVERN

Park Slope-Brooklyn-NYC, el veïnat de Paul Auster
El dia 3 d’aquest mes de Febrer Paul Auster va complir 65 anys i el mateix dia jo vaig acabar de llegir el seu últim llibre “Diari d’hivern”  que és un repàs de tota la seva vida fins avui,  nodrit de fets tan transcendents com la mort de la seva mare, el record de la seva primera esposa i el lluminós encontre amb la segona que, encara l’acompanya passats trenta anys, sense oblidar-ne altres fets de caire més lleuger i anecdòtic. Sabent en la mesura que Paul Auster valora la força de l’atzar, seria divertit fer-li saber que, sense intenció premeditada, vaig tancar el seu darrer llibre, el dia del seu aniversari i quan feia aproximadament un any que l’havia començat a escriure.
 però, aixo sí, El llibre obertament autobiogràfic es deixa llegir amb plaer i placidesa. Paul Auster ja no té, fa molts anys, aquell talent que va entusiasmar a munions de lectors fent-nos gaudir de la seva personal forma d’imaginar la vida,  reflectint-ho a través d’una sintaxis magistral i una capacitat narrativa extraordinària de la qual encara guarda molt i espero que sigui per molts anys. Els que hem seguit la seva obra desigual i sorprenent, retrobem a “Diari d’hivern” alguns dels fets que tan bé ens va explicar a “La invención de la soledad”, un dels seus millors llibres, la reflexió lúcida i madura d’un home inqüestionablement jove, sobre el món què li havia tocat viure, l’estranya mort del seu avi patern, la poderosa personalitat del seu pare, un bon jueu lluitador, estalviador i garrepa. Llegir “La invención de la soledad” em va vincular per sempre més a Auster. En el terreny de la ficció “La trilogia de Nova York” em va semblar el divertit experiment d’un escriptor que apuntava maneres mentre que “El país de los últimos días” ja era allò que se’n sol dir paraules majors, obra ambiciosa en el millor dels sentits, obra tràgica i visionària realitzada per un deixeble avantatjat de Kafka però que no s’entendria sense Kafka. També “Leviathan” em va colpir enormement perquè hi di seccionava l’amistat centrant-se en un dels seus inconvenients menys previsibles.  A partir d’aquí no puc destacar res en especial perquè Paul Auster i, sempre fent ficció, va començar a crear una literatura de caire juvenil, tova i poc convincent en la qual, sovint, deixava irresoltes situacions austerianes que en temps anteriors no se li haurien escapat o bé, les hauria deixat penjades amb voluntat evident de deixar al lector amb la mosca al nas preguntant-se què ha volgut dir-nos ara Paul Auster? I potser no ens havia volgut dir absolutament res i ens havia portat a l’hort a canvi d’oferir-nos una història impregnada d’absurds, visitada pel tedi i amb més de quatre estirabots, això sí, en una  prosa altament tensionada, de precisió quasi matemàtica. Una prosa que no s’assembla a la de ningú més.

" (...) Los miembros del club de asesinatos tienen la oportunidad de aspirar a una muerte ràpida y violenta en un futuro cercano; una bala en la cabeza, un cuchillo en la espalda, un par de manos alrededor del cuello en medio de la noche. (...)   la muerte deja de ser una abstracción y se convierte en una posibilidad real que acecha en cada momento de la vida. (...) aquellos que van a ser asesinados tienden a volverse más prevenidos, más ágiles en sus movimientos, más llenos de una sensación vital (...) Incluso muchos de ellos cambian de idea y vuelven a optar por la vida; pero esto no es nada fácil porque una vez que se ingresa en un club de asesinatos no está permitido arrepentirse. Sin embargo, si uno logra matar a su homicida será liberado de su compromiso o, si lo prefiere, contratado como asesino. Entre los más pobres, en especial hombres jóvenes, hay muchos que esperan meses, incluso años, para poder ingresar en un club de asesinatos. (...) "
Paul Auster
El país de las últimas cosas
Edhasa 1989

P.S.
Diari d'hivern" és el primer llibre que m'he comprat en línia.
Em queden més coses per dir de Paul Auster. Tornarem a tenir-lo sota l'Arbre.




dimecres, 1 de febrer del 2012

LA COMPLANTA DE TOSCA

Fotografia del Palazzo Farnese de Roma- fotografia d'Aldo Ferretto-Panoramio.com
La bella actriu Floria Tosca es veu assetjada pel sàtir Scarpia, cap de la policia de Roma. L’amant de Floria, Mario Cavaradosi ha caigut presoner d'aquest pèrfid personatge a qui acusa d’encobrir  el terrorista Angelotti. Estem a finals del segle XVIII durant l’invasió d’Itàlia per part de Napoleó i el seu exèrcit. Al Palau Farnese, on té el despatx el comissari Scarpia, Floria Tosca es veu obligada a sentir el crits que el seu estimat Mario profereix mentre el torturen. Sí, Scarpia vol fer executar el pintor però no tant per cap ideal polític -això seria només l’excusa- sinó, sobretot,  per exterminar l’objecte de desig i estimació de la dona que ell sàdicament cobeja. A canvi de que cessi la tortura que Mario Cavaradosi està sofrint i pugui quedar lliure,  Floria Tosca accepta entregar-se al malvat comissari. En un moment que queda sola, mentre l’esbirro redacta el salconduit que haurà de deixar a Mario sa i estalvi, la distingida actriu es lamenta de la mala sort que li ha caigut a sobre i ho fa mitjançant una bellíssima complanta en la qual demana al Senyor què ha pogut fer ella perquè li toqui viure aquell martiri, ella, dama creient i generosa, empesa a renunciar a l’home que estima per salvar-li la vida i a canvi, lliurar la seva formosor i joventut a l’home més malvat de Roma. I així, amb aquesta creixent dolçor, Tosca canta aquest lament al Déu que sempre a honorat.
Video de Baritonas 
Canta l'esplèndida mezzosoprano Shirley Verrett

Tosca està inspirada en l'obra de teatre "La Tosca" de Victorien Sardou que va estrenar l'any 1887 Sarah Bernhardt. Puccini va assistir a la funció i, abans que Verdi hi fos a temps, es va fer amb els drets. Els seus llibretistes habituals, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, desprès d'infinites discussions, varen bastir el drama que coneixem amb música, com hem dit, del compositor de Lucca, Giacomo Puccini.

Vissi d'arte

Vissi d'arte, vissi d'amore
non feci mai male ad anima viva!
Con man furtiva
quante miserie connobi aiutai.
Sempre con fè sincera
la mia preghiera
ai santo tabernacolo sali
sempre con fè sincera
diedi fiori agl'altar.
Nell'ora del dolore
perchè, perchè,  Signore
perchè me ne rimuneri cosi?

Diedi gioielli della Madona al manto,
e diedi il canto agli astri, al ciel
che ne ridean piu belli.
Nell'ora del dolor
perchè, perchè Signor
ah, perchè me ne rimuneri cosi?