diumenge, 23 de setembre del 2012

MONTAND, NO NOMÉS FULLES MORTES

Carretera-Fotografia extreta de Flickrhivemind


Siracusa és una antiga ciutat al sud de l’illa de Sicília, davant de la mar Jònica. Formava part de Magna Grècia i en ella hi varen néixer, entre d’altres, l’enginyer i matemàtic Arquímedes, el dramaturg Esquil i el poeta Píndar. Com a plus, si és que n'hi feia falta algun altra, a Siracusa hi va passar llargues temporades el filòsof Plató. Fundada 1.700 anys abans de J.C., Siracusa va assolir una gran importància com a ciutat prominent de Magna Grècia. Posteriorment i, malgrat la defensa que els siracusans varen fer del seu poble, la bella ciutat va passar a ser propietat de l’imperi romà.
A Estats Units hi trobem set Siracuses més. 
La Siracusa més antiga va rebre l’homenatge d’Henry Salvador i Bernard Dimey amb una cançó que aquest últim va musicar exquisidament sobre un poema encantador escrit per Salvador. De Dimey poca cosa en puc dir, ara per ara, però sobre Henry Salvador, per qui no ho sàpiga, cal deixar-lo damunt del pedestal que es va guanyar com a compositor i poeta. En la seva producció ingent hi trobem un munt de peces oblidables que li devien servir per arribar al gran públic i així proporcionar-li diner fàcil. El que ha sembrat el seu prestigi han estat belles cançons de caire intimista i melodia elegant, inductora d’amor. “Clopint clopant” o “Mon ïle” en són només un minúscul exemple. Henry Salvador,  nascut a Cayenne (Guyana Francesa) l’any 1917 i mort a París l’any 2008,  mereix una crònica apart que, sens dubte, li arribarà aviat des d’aquest Arbre que és de tots.
Quant a Yves Montand, va néixer a Monsummano (Itàlia) l’any 1921 i va morir a París setanta anys més tard. És deia Yvo Livi i junt amb la seva família s’havia instal·lat a Marsella fugint del feixisme,  atès que el senyor Livi, el seu pare, era comunista de pro i estava essent víctima de les persecucions a l'us.. El jove Montand va començar aviat a treballar al port de Marsella,   feina que alternava amb actuacions en petits music-halls. Gràcies a escoltar-lo en algun d’aquells clubs d’alegria foscana, el va conèixer Edith Piaff,  que el va projectar a la fama amb lletres majúscules,   i amb el qual – només faltaria- va mantenir una apassionada relació. Montand ha estat un referent per la bona música lleugera francesa. La seva dicció impecable, la manera de dir "les paroles", l'inconfusible color de la veu el fan un insuperable en el seu estil, difícil o impossible d'imitar. Un Frank Sinatra llatí, vaja.

Ja fa massa dies que, sentint ràfegues de tardor, i sense tenir-ne quasi cap consciència, escolto massa sovint aquesta  Siracusa, intento de cantar-la abocada al fracàs, rellegeixo els seus versos, aparentment senzills, però tan ensopegats i, finalment decideixo compartir-la amb vosaltres, amics. Si la gaudiu com jo, em donaré per molt, molt satisfeta.
Video : mgfurtado
      

Syracuse - Henri Salvador

399

Paroles Syracuse

J'aimerais tant voir Syracuse,
L'île de Pâques et Kairouan
Et les grands oiseaux qui s'amusent
A glisser l'aile sous le vent,

Voir les jardins de Babylone
(Syracuse)
Et le palais du Grand Lama,
(Syracuse)
Rêver des amants de Vérone
(Syracuse)
Au sommet du Fujiyama,

Voir le pays du matin calme,
Aller pêcher au cormoran
Et m'enivrer de vin de palme
En écoutant chanter le vent.

Avant que ma jeunesse s'use
(Syracuse)
Et que mes printemps soient partis,
(Syracuse)
J'aimerais tant voir Syracuse
(Syracuse)
Pour m'en souvenir à Paris.
(Syracuse)
(Syracuse)


 





















       

dissabte, 15 de setembre del 2012

LES MODELS D'ANDREW WYETH (II): HELGA TESTORF


Braids, 1977

La relació que Andrew Wyeth va mantenir amb crítics i especialistes va ser generalment bona, però no sempre -el MoMA, per exemple, no el va invitar a la celebració del 50è aniversari de la seva fundació-. La reticència envers la persistent pràctica figurativa de l’artista o el fet que el seu art –no pas les seves obres, molt cotitzades- fos assequible a tota mena de públics eren aspectes que més aviat li anaven en contra. A més, també hi va haver un episodi concret que va perjudicar la reputació del pintor: la col·lecció dedicada a la que va ser probablement la més important de les seves models, Helga.

Es tractava d’un conjunt de retrats d’una jove veïna de Wyeth a Chadds Ford, on tots dos vivien. Es deia Helga Testorf, era d’origen alemany i l’artista la va pintar durant quinze anys (1971-1985) sense que ho sabés pràcticament ningú i, sobretot, d’esquenes a la seva dona, Betsy. Primer guardava els quadres amagats a casa dels Kuerner, uns altres veïns procedents d’Alemanya i, més endavant, a la que havia estat la casa familiar, aleshores habitada únicament per una de les germanes d’Andrew, l’excèntrica Carolyn, també pintora. Per posar-ho més fàcil, els germans van contractar Helga, fins aleshores mestressa de casa, per tal que s’ocupés dels afers domèstics de Carolyn i l’atengués.

Black Velvet, 1972

Quan el 1987 es va fer pública l’existència d’aquestes obres, hi va haver un escàndol considerable i alguns van creure que es podia tractar d’un cop d’efecte del pintor, una acció publicitària que potser també tenia al darrere la complicitat de la seva esposa.

Al final, els retrats d’Helga es va vendre en un lot que comprenia 240 peces -algunes obres es va quedar a la col·lecció de Betsy- a un magnat nord-americà que en va pagar molts diners, les va explotar exhibint-les en alguns dels museus més importants del país, com la National Gallery de Washington, i finalment, les va vendre a un grup empresarial japonès.

El conjunt de les obres dedicades a Helga, que inclouen tècniques diferents, com pintura al tremp, dibuix, aquarel·la i pinzell sec, són d’una força expressiva enorme i majoritàriament d’una qualitat fora de dubte. Citarem Black Velvet, un clar homenatge a l’Olympia de Manet; Barracoon, en la qual una Helga de pell negra recorda algunes pintures de Gauguin, o Night Shadow, que al·ludeix, 34 anys més tard dels fets, al pare de l’artista exposat en el fèretre després que morís sobtadament en un accident de trànsit.

Barracoon, 1976


El solvent i respectat crític d’art Robert Hughes, recentment desaparegut, que escrivia habitualment a la revista Times, va apreciar molt l’obra de Wyeth, però també va ser càustic amb l’artista quan es va destapar l’afer Helga que, independentment de la bona o mala fe que pogués tenir al darrere, es va convertir en una història sensacionalista, on l’engany, l’ocultació, la transgressió, l’amor, l’anonimat, l’èxit o la fama es barregen amb l’art tant com amb el metall que, diuen, tot ho envileix. Direm, per acabar aquesta història, que Helga, després de patir una greu depressió, va acabar tenint cura de Wyeth durant els darrers anys de la vida de l’artista, sense que això alterés, almenys aparentment, la situació matrimonial del pintor ni la d’ella mateixa, també casada.

Night Shadow, 1979


Si el món de Christina i de Siri anava lligat a Maine, el d’Helga, que va ser retratada en indrets diversos, està més vinculat a Chadds Ford. Es tracta d’una localitat situada al costat de Brandywine, on el 1777 havia tingut lloc una important batalla de la Guerra de la Independència americana. Avui s’hi pot visitar un museu que mostra obres de diversos membres de la família Wyeth i és que molts d’ells s’han dedicat a les arts plàstiques: Andrew, el més brillant; el seu pare N.C. (Newell Convers), gran il·lustrador i notable pintor; algunes de les seves germanes i cunyats i nebots... fins arribar a la quarta generació. També és pintor professional, i molt apreciat pel públic, el menor dels seus dos fills, Jamie, que té, entre les seves obres, un famós retrat de John Kennedy. Mereix ser esmentat de forma especial el destacadíssim enginyer Nathaniel, germà d’Andrew, que es presentava com “l’altre Wyeth” i que va participar en la invenció de més de 25 productes i processos, un dels quals va fer possible l’ús del plàstic per contenir begudes carbòniques.

Finalment, a banda de desitjar que al nostre país es puguin trobar més llibres sobre Andrew Wyeth, queda citar l’excel·len biografia de Richard Merynam, Andrew Wyeth. A secret life, que ha servit de guia per a la realització d’aquest escrits.

Edipa Maas

Tal i com va quedar anunciat en el treball anterior, presentem la segona i ultima entrega sobre el gran pintor Andrew Wyeth i les seves models.
Gràcies per la vostra càlida acollida i esperem, estimats amics, que Edipa Maas ens faci més col·laboracions com aquesta.

Glòria-Arbre de Foc

divendres, 7 de setembre del 2012

LES MODELS D'ANDREW WYETH (I):CHRISTINA OLSON I SIRI ERICKSON


Avui l'Arbre de Foc es complau a presentar un excel·lent treball sobre el gran pintor Andrew Wyeth, signat per una historiadora de l'Art amagada darrere d'un  pseudònim: Edi-
pa Mass. Espero que en gaudiu.
No us perdeu aquesta ni la segona i última que sortirà aviat.
Andrew Wyeth, self- portrait, About age 21
Estimat incondicionalment pel públic i sovint alabat per la crítica, Andrew Wyeth (1917-2009) és considerat un dels pintors més representatius dels Estats Units. El seu pare, l’il·lustrador N.C. Wyeth, li va llegar la sensibilitat i l’enorme talent que tothom li reconeix, i va ser també el seu primer mestre. D’altra banda, el jove Wyeth s’inspirararia en artistes com Albrecht Dürer i en els més propers Winslow Homer i Edward Hopper, al qual va conèixer el 1942 i a qui, per les seves obres sobre la soledat urbana, considerava el Wyeth de les ciutats.

Es va mantenir sempre fidel a la representació figurativa i aparentment realista –retrats, escenes i paisatges rurals, marines-, al marge de les diverses tendències que es van anar succeint al llarg de la seva dilatada carrera, i sobretot, al marge de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, tan genuïnament americà i tan celebrat per la crítica internacional. Va desenvolupar, a més, una tècnica de pintura al tremp que li permetia un gran perfeccionisme, i va practicar amb freqüència l’aquarel·la i el dibuix, però no la pintura a l’oli.

El 1948 el MoMA li va comprar per 1.800 dòlars la que és sens dubte la seva obra més famosa, Christina’s World, que se sol enquadrar dins l’anomenat realisme màgic. Molts anys més tard, el 1991, el mateix museu la va utilitzar com a imatge de l’exposició The Art of the Forties. Llavors ja s’havia convertit en la peça de culte que és actualment i, alhora, en l’obra d’art d’un autor americà més reproduïda als Estats Units.
Christina's World, 1948
No és estrany qe Christina's World -titulada així per la dona de Wyeth, en record de la pintura Stephanie’s Ocean, del seu amic Stephen Etnier- hagi estat unànimement aclamada. Excel·lent pel que fa a la destresa tècnica i el domini de l’ofici; molt agosarada i original en la seva concepció i composició; inquietant i subtilment misteriosa darrere un realisme gairebé fotogràfic, aporta la visió colpidora i difícil d’oblidar, d’un personatge i un paisatge que se’ns presenten com un misteri.

Wyeth la va pintar de memòria durant un estiu, reproduint elements reals que li eren ben coneguts: la casa i el graner dels Olson, el paisatge circumdant, i la figura femenina, feta a partir del cos de la jove dona de l’artista, Betsy, amb les extremitats, el cap i, sobretot, el gest de Christina Olson, que no podia caminar a causa d’una malaltia muscular i que es negava a fer servir una cadira de rodes per als seus desplaçaments.

L’obra té molt a veure amb la relació de Wyeth amb la zona costanera de Maine, on sempre va passar les vacances i on havia conegut la seva esposa Betsy James, que hi residia i que, quan tot just començava a sortir amb ell, li va presentar Christina i el seu germà Alvaro Olson. Seria el principi d'una llarga amistat que ja només trencaria la mort dels germans. L’artista els va fer retrats en continuades visites a la granja i, sobretot, va pintar Christina –el cap de la qual va arribar a comparar amb el d’un Medici-, així com la casa mateixa, que ell apreciava com una mostra genuïna de l’arquitectura tradicional de Maine.
Anna Christina, 1967
És bo de saber que avui la casa de Christina es pot visitar comprant l’entrada al Farnsworth Museum, de Rockland, que també conserva algunes obres d’Andrew Wyeth, del seu pare i del seu fill Jamie, també pintor. Pel que fa a l’habitatge, restaurat i decorat amb la reproducció d’obres de Wyeth que s’hi relacionen, té més encant que misteri, almenys a l’època estiuenca, però passejar-s’hi no deixa de ser una experiència emocionant, difícil de descriure. L’entorn, gairebé lliure d’edificacions i amb el mar al fons, és esplèndid. En una zona propera, recollida i fàcilment accessible, es pot visitar també un petit cementiri on estan enterrats, entre altres, Alvaro i Christina. El conjunt té interès per ell mateix i per la història humana que testimonia, però se situa en un punt encara més elevat i entra en el territori del mite quan el percebem com l’escenari d’una creació artística cridada a transcendir el temps i l’espai.

Després de la mort de Christina (1968), Wyeth trobaria una altra model ben diferent, la nena-noia de 14 anys, Siri Eirckson, una Lolita rústica, d’actitud tímida i una mica perplexa. Esperonat per la seva dona, i amb el permís dels pares de l’adolescent, el pintor la va retratar nua i va començar amb ella una relació de límits incerts. Durant l’estiu del 1972, Siri es va incorporar a la casa dels Wyeth per tal d’ajudar-los en feines domèstiques. Fou aleshores quan Betsy va trobar el seu marit estirat a la platja acaronant l’esquena de Siri, a qui havia estat pintant nua per a l’obra Black Water, per tal de calmar-li les cremades del sol. Sembla que no havia passat res, però, naturalment, Betsy no va estar gens contenta amb l’escena que va presenciar.
Black water, 1978

Xafarderies al marge, les obres dedicades a Siri –se’n pot veure una al Farnsworth Museum, amb el distant títol de Miss Erickson, on la noia apareix vestida- es van allargar molt en el temps i són una mostra més de la manera de fer de Wyeth, personal, sensible, misteriosa i, sempre, tècnicament impecable. Alguns autors hi han vist un preludi de l’àmplia sèrie que posteriorment dedicaria a Helga. No gosaria desmentir-ho, però, em sembla que els retrats de Siri, tot i estar-hi emparentats, tenen molta força i són diferents dels d’Helga, una persona d’aspecte igualment una mica nord-europeu, també una mica rústica, però menys tímida, més experimentada i també més reflexiva que l’aparentment candorosa, desinhibida i una mica inconscient Siri.

Edipa Maas

diumenge, 2 de setembre del 2012

UNA MIRADA ALS INDIS DE LA TRIBU HURON



Tòtem huron

Entrar a la ciutat de Quebec  és tenir la impressió de visitar una vella ciutat francesa. El fet d’escoltar quasi constantment la llengua de Molière no em deixava pensar que era molt lluny de casa així que la bella ciutat al costat del riu Saint Laurent no em va fer sentir mai estrangera i per fer-me amb alguna novetat, apart de visitar museus i edificis, el que més atracció em causava era acostar-me a Wendake o Wendat a uns trenta quilòmetres de la ciutat i veïnat, per excel·lència dels indis de la tribú Huron.
Afortunadament i,  com cabia esperar, les actuals famílies indies canadenques viuen sense carències, algunes riques propietàries que des dels anys 60 del segle passat varen organitzar-se amb altres tribus del país com els algonquins o els iroquesos aconseguint un tracte de igual a igual amb el govern central d’Ottawa.
Visitar el veïnat de Wendat és comprovar en quins bonics xalets viu l’indi modern del nord d’Amèrica. Al mateix temps i en una visita que no arriba ni a una hora, una guia aborigen ens explica l’aventura de les seves guerres amb els nouvinguts, la submissió als jesuïtes que els varen deixar batejats a quasi tots i la bella petita església blanca que és una prova de les seves pràctiques. No obstant i això, els indis són conscients per herència cultural d’haver estat vexats per aquells visitants anglesos i francesos que els volien imposar els seus idiomes i les seves cultures fent-los renunciar i oblidar a tot el que,  des de segles ençà, ja era seu i consistia en la seva essència més pura i natural.
Així, els Huron han guardat la parla, la fe en el xaman, certes maneres de tractar els queviures, la certesa amb l’arc i les fletxes –a manera de joc  en donen classes- i, sobretot unes habilitats extraordinàries amb les mans que els permeten conservar una rica tradició d’artistes i artesans. La fusta és exquisidament triada per ser esculpida ja sigui per fer una capçalera de llit matrimonial, ja sigui per reproduir els imponents tòtems que, com ocells estàtics, ens miren fixament,  les pells delicadament curtides en elegants colors i acabats impecables. També abunden joies de tota mena, de cuir i fusta molt personals i assequibles o de belles pedres de platja polides com ornaments de velles jerarquies, collarets i polseres de turqueses  vistoses vetades de negres arrels que ja exigeixen un dispendi més seriós.
Com que a Gatineau, vora de Mont Real, al museu magnífic que exhibeix art de les primeres nacions i art contemporani, vaig llegir aquest poema, el vaig fotografiar per portar-lo aquí. L’autora és una india de la tribu Micmac, Rita Joe molt coneguda com a activista i, a la vegada, per ser una prestigiosa poeta. El poema està escrit originalment en anglès. Jo el vaig copiar també en francés:







 
Hotel Wendat-Quebec (Qc) Canadà
I lost my talk




I lost my talk
The talk you took away.                                             
When I was a little girl
At Shubenacadie school.
You snatched it away:
I speak like you
I think like you
I create like you
The scrambled ballad, about my word.
Two ways I talk
Both ways I say,
Your way is more powerful.
So gently I offer my hand and ask,
Let me find my talk
So I can teach you about me.



J'ai perdu ma parle

J'ai perdu ma parle
la parle que vous m'avez volée
Lorsque j'étais petite fille
A l'école de Shubenacadie
Vous me l'avez arrachée:
Je parle comme vous
Je pense comme vous
Je crée comme vous
La confuse allande du monde
qui est le mien.
J'ai deux façons de parler
Avec les deux je vous dis:
La vôtre est plus puissante.
Doucement donc, je vous tends la main:
Laissez-moi rétrouver ma parle
Pour que je puisse vous montrer comme je suis 



                                                                                                                                                                                                                                                            

Museu de les Civilitzacions-Sala Gran, Gatineau, Montreal
                                                                                                  
Poema de Rita Joe, (1932-2007).  He modificat sensiblement la traducció francesa que, d'altra banda, no estava signada.
La denominació dels pobles indis no acaba de ser clara. En principi se'ls coneix com "Premières Nations". Llegeixo en algun lloc que ells prefereixen identificar-se per la tribu, la seva forma primigènia d'organització quan l'home blanc ni sospitava de la seva existència.


ONHOÜA CHETEKSE
www.huron-wendat.qc.ca
wendat@huron-wendat.qc.ca

Publications-g-c- collections pdf Tendons la main