dilluns, 28 de gener del 2013

"THE LIPSTICK" A MANHATTAN, NYC, USA






The Lipstick
  L’edifici “The Lipstick” o “El Pintallavis” es va acabar de construir l’any 1987 i està situat a la tercera avinguda del novaiorquès Manhattan entre els carrers 53 i 54, concretament en el número 885. Els seus arquitectes varen ser John Burgee i Philip Johson i varen anomenar “Lipstick” a l’edifici per la seva semblança a un pintallavis.

No val insistir que es tracta d’un edifici bellíssim que, sorprèn al caminant, lleuger i majestuós. La seva estructura en tres blocs que van de gran a més petit pot fer l’efecte que el primer podria engolir els altres dos si convingués.

L’edifici se sosté sobre columnes que acaben de concedir-li un aire clàssic i que condueixen a una immensa entrada. La seva forma corba facilita el camí dels vianants perquè requereix de menys espai que els gratacels de base quadrada.

“The Lipstick” fa 138 metres d’alçada, té les finestres emmarcades amb gris i entre un pis i un altre s’hi dibuixa una línia finíssima de color roig sobre la façana construïda amb granit imperial.

La forma tan curiosa que llueix “The Lipstick” fa que, durant el dia, mostri un arc de colors irresistible que va des del rosa més candit fins a l’ardent vermell dels capvespres inoblidables que proporciona “The big apple” i no només il·lumina els altres edificis que l’envolten sinó que els reflecteix d’una manera màgica en la que s’ha aliat naturalesa i saber humà.

Aquest edifici va acollir durant molt temps la seu de Madoff Investment Securities. A partir del 2011 va començar a perdre quota d’èxit a causa de la crisis fins que una colla d’interessants artistes plàstics del país varen omplir dos pisos amb les seves obres. Actualment hi ha interès en que torni a servir com a seu de magnats. Mentre, treballa a mitges i va lluint, innocent, la seva bellesa nascuda per l’eternitat.

Que el seny acompanyi als ciutadans de Nova York i els seus polítics i no els permeti enderrocar una obra indiscutida, un clàssic nou de trinca.
The Lipstick: Detall de columnes i de vidrieres de la façana

dimarts, 22 de gener del 2013

BERKELEY, UNA BANDA SONORA

Universital de Berkeley, Ca, Centre de Transport


Em vaig llevar aviat i un recepcionista encantador em va indicar què em calia fer per anar a Berkeley. Vaig buscar el tren menut travessant un boci de San Francisco i vaig fer volta per fondre’m amb la perfecta silueta del pont, la porta daurada, l’elegant i estilitzada porta que estava destinada a ser pintada amb un metall blanc i lluent com la plata. Però diuen que quan l’enginyer va veure la primera capa de pintura de color vermellós, imprescindible per produir el platejat final, l’enginyer va instruir als seus homes amb un “quiets i parats”. El pont va revelar el seu caràcter a qui l’havia creat. Havia de ser vermell i així es conserva esperem que per sempre.

Un cop vaig haver aconseguit desprendre’m del magnetisme d’aquella “red carpet” gegantina de metall sòlid i formes alades, vaig trobar el tren. Preguntat al maquinista-ah! Un vell negre de pel·lícula-cuàntes estacions hi tenia fins a Berkeley, amb un anglès d’accent històric em va dir que no patís perquè ell cantava el nom de cada estació. No passaria de llarg.

Varem començar amb un fort “mcéze”´que va resultar ser McArthur. Quina manera de parlar. Em vaig acostar a la finestreta contemplant els pobles i poblets molt similars, tots amb els seus carrers majors flanquejats per casetes de fusta acollidores i sense pretensions. De cop el maquinista va començar a fer-me senyals amb la gorra a la mà: “”beokly, beokly”. Ei, allà em tocava baixar, per fi aniria, ni que fos dues hores, a la formosa universitat que havia conegut a través de la pel·lícula EL Graduado on varem descobrir un jove i vulnerable Dustin Hoffmann assetjat per la senyora Robinson mes adequada per ser la seva sogra. La pel·lícula ja ens mostrava l’any 1970 com en segons quins teixits socials no hi havia ni un pam de net. Els valors deixaven d’existir i el jovent pujava decebut perquè una mare esbojarrada s’encapritxava del noi que estimava la seva jove filla. I això només era una exemple.

I jo recordava amb plaer les seqüències filmades a Berkeley on la noia, Katharine Ross, havia començat carrera i el noi Dustin Hoffmann l’anava a veure i s’estimaven en els racons paradisíacs d’aquella facultat vetusta feta de pedra i herba. Potser encara tindríem un final feliç...

Vaig deixar el cor a San Francisco i tinc un altra cor que volta per l’eterna Nova York i mai no he oblidat la banda sonora d’aquella pel·lícula feridora que tan magistralment va signar Michael Nichols.

Jo porto la cançó d’aquell festeig de sentiments tant purs. Scarborough Fair. Tant de bo gaudiu re-escoltant-la.

Video de Ronakosu


"Scarborough Fair" és una balada anglesa, concretament de Yorkshire. Atès que va ser popularitzada per Simon & Garfunkel solen constar com autors. Font d'informació: Wickipedia

dimarts, 15 de gener del 2013

LES CARES DEL'AMOR



Aquesta no és una pel·lícula per explicar. Cal adquirir l’entrada i gaudir-la en la foscor del cinema, gaudir-la en un sentit que, necessariament, s’ha de puntualitzar perquè Amour, com ja tothom deu saber, és una pel·lícula tràgica, el final d’una història de passió i complicitat dirigida per Michael Haneke amb una mestria que en podríem dir habitual des de La pianista, Caché, La cinta blanca i aquesta pregona Amour, una paraula que ell i el seu increïble equip fan sonar amb tota la sublimitat exigida i al mateix temps exposant-la d’una forma discreta en la qual Haneke no sembla que filmi per ningú. L’espectador roman a la butaca veient allò temible que avança decidit i és la pròpia vida de cop i volta estripada per una mirada absent, una paraula que es nega a sortir mentre, de tant en tant escoltem l’Impromptu op. 90 D899 de Schubert compatriota de l’espléndit director.

Ells són per ordre cronològic Emmanuelle Riva i Jean Louis Trintignant. Isabelle Huppert té un paper curt del qual se’n surt com sempre i tenim també l’excel·lent pianista francès Alexandre Tharaud.

Vegeu com el temps esculpeix com deia Marguerite Yourcenar i afegeixo jo, com el temps, a qui s’ho ha guanyat, sap esculpir amb amor. 
Emmanuelle Riva
Emmanuelle Riva a Hiroshima mon amour d'Alain Resnais
Emmanuelle Riva i Jean Louis Trintignant-cartell d'Amour
Jean-Louis Trintignant
Jean Louis Trintignant interpretant Hamlet
 
Jean Louis Trintignant i Emmanuella Riba a Amour
 ESTIMEU-VOS. LA VIDA ÉS LA MORT.

diumenge, 6 de gener del 2013

QUI VOL POEMES PER REIS?



Chuck Hunt-Galeria Privada-Tots els drets reservats

El blanc del vestit

t’il·lumina els ulls.

Tens mans innocents,

ales de colom,

i les trenes lluents

com un vi remot.

El serrell al front

dibuixant un rínxol

que el temps invencible

s’endurà a traïció.

Fragments de misteri

guardaven l’amor.

Llampecs esclataven

per matar les flors.



Sobre el retrat d’una nena

Glòria Abras Pou

Primera versió





Tancàvem les portes.

Fugíem de la llum.

Tant ens abraçàvem

que els ossos ploraven

de l’enyor futur.

Quan ens separàvem

la pell s’estripava

perquè n’érem un.

Com besties ferides

sortíem a l’aire

L’un de l’altre, lluny. 

Sobre un amor boig 
Glòria Abras Pou

Primera versió